Als migdies, l’horitzó, és un tallada de meló. Saliveges i t’imagines un tall de pernil salat damunt. En aquell instant te n’adones. Te n’adones que un català no és més que un tall de pernil salat, però atrapat entre dos afamades llesques de pa sec. I ens foten unes mossades! Desitjats i endrapats. Sempre enmig, sempre entre… Espanya i França; entre el despotisme i l’anarquia, entre el seny i la rauxa; no som ni traïdors, ni màrtirs; ni sabem obeir, ni tampoc manar, som un poble, eternament, entre cames: Som un aparell reproductiu? Ja se sap que el sol d’agost puja més que el most. Amb una borratxera de migdies de meló, i capvespres de tall de síndria, escric a la pissarra de la terra el menú d’aquest estiu, de cada estiu.

De primer: amanida d’on no n’hi ha no en pot rajar

Entaulats a la carretera d’Andorra, davant d’una amanida d’enciam de veritat. Arriben dos parelles, d’uns quaranta, i un nen, més o menys, de nou. La criatura, lo primer que fa, és un bot de cabrit damunt la taula per connectar la consola de videojocs –sense demanar permís- a un endoll que hi ha vora el sostre del local. Els pares aplaudeixen la gesta animal i animen al nen que, evidentment, es passa tot el dinar jugant com si fos un porc davant d’una menjadora. Abans de trucar a la Protectora d’Animals No Alfabetitzats (PANA) mires al xaval, mires al pares i de seguida ho entens tot.

Ve el cambrer. És un xicot d’origen sud-americà que parla català. Comença a cantar la carta: “Tenim amanida, esqueixada, caragols…”. Bé, que fan els quatre rucs catalans, que parlen català entre ells, doncs contestar-li i parlar-li en castellà. I el nen (sense treure els ulls de la pantalla), també, com a bon ruquet digital. Això regat amb ínfules de superioritat de classe, de classe de plexiglàs.

Com gestionarem tot això? Aquests nens mal educats? Aquesta pedagogia de la permissivitat? De la pusil·lanimitat, la mandra, la cultura de la gratuïtat, el tantsemenfostisme. I aquests pares? Mediocres, amb l’única màxima aspiració de ser funcionaris de la vida. I votants d’aquesta democràcia que fa creure als tontos que poden ser intel·ligents; als lletjos que poden ser guapos…. I aquest estirar més el braç que la màniga, aquest creure que la democràcia és anar amb mànigues de camisa. Ho sento, però els catalans no hem tirat mai endavant així: tot el contrari. Davant d’aquesta electricitat existencial que deixa els llums oberts, que ho malbarata tot, que no creu en res: espelmes. Els catalans som espelmes: potser febles, dèbils, potser il·luminem poc, però no ens apaguem mai i complim: no enganyem, som el que som i fa segles que cremem. D’això se’n diu eternitat.

De segon: Caragols a la llauna d’amagueu el pa, que ve la gana

Som a la carretera de Lleida i fem uns caragolets a la llauna. Estem amb un matrimoni que du més de 40 anys a Catalunya. Van venir d’Extremadura i, com els caragols, (traient banya darrera banya i sense aturar-se), han aconseguit tenir empresa pròpia i quatre fills. Mai han parlant en català, els fills sí, sempre. Com cada estiu se’n van unes setmanes al poble, a Extremadura. Ja fa anys que ho diuen, ja fa anys que es nota i no són sols. Els que van a Castella, Andalusia, també ens ho diuen.

Extremadura ja no és un terrós de senyoritos i olor d’all de misèria. És un jardí. Ho saben els que fa quaranta anys que en van marxar. Ho saben els que hi viuen. Ho sabem els que fa segles que ens arrosseguem per aquí. Ho sap tothom. Però sabeu qui ho sap del cert? La butxaca.

Els que fa quaranta anys van venir a Catalunya ara veuen la butxaca capgirada: aquí els hi costa tot més, per no acabar de viure tant bé com amb allà: “Ahora, allí se vive mucho mejor”. 40 anys fent de caragol lleidatà i aquest matrimoni rumia marxar. No són els únics.

A aquest pas –de caragol bavejador- serem molts els catalans que emigrarem a Extremadura, perquè siguin solidaris amb nosaltres: els pobres, els pobres catalans, que de les pedres, ja no en fan pans, sinó que les pedres ens fan mal als ronyons.

De postres: un ull al plat i un altre al gat

Som a la carretera de Tàrrega. Fem cua per comprar vi amb dos pagesos llustrosos i descamisats. Parlem del temps. “No corre ni un bri d’aire”; “Al sol no t’hi pots pas estar”; “Diu que demà encara fotrà més bochorno”, “Bueno, diuen, perquè si el temps els fessin els polítics, dirien que plou quan fa sol”. “Perquè mira que el Zapatero diu coses! Ja en diu, ja! Però no fa res del que diu”. És el conegut estofat del gat per llebre, o per pebre, per així esternudar i endur-s’ho tot. O també del molt pa i poc formatge. O d’anar amagant i amuntegant les molles sota l’estora, després quan aparegui el bony l’hòstia serà colossal. Perquè això és com els icebergs: no es veuen, però hi són. Ja té pebrots escalivats la cosa, que deixem de fer i creure en la nostra recepta més reputada i suculenta: “Al pa, pa i al vi, vi”.

Cafè, copa i puro

Cau el sol, com un préssec d’agost. El vent de Ponent fa ballar el panís. I et vénen ganes d’arrojar, de vomitar i pagar aquest menú amb aquell bitllet d’eternitat que va deixar signat Paco Pujols: “Visca Catalunya! Morin els catalans!” Au, bon profit.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa