Em renya per haver demanat cervesa, i té raó. La decoració de l’hotel Colón té un punt colonial (és clar) que obliga a begudes clares, de manera que rectifico. Conec la Llansana des de fa uns dos anys i l’he poguda veure enfadada, fins i tot indignada amb mi: mai aquests trastorns no li han alterat la placidesa a la veu. És com si et renyés Julie Andrews: a spoonful of sugar helps the medicine go down. Això significa segurament que la Marina Llansana confia en la racionalitat del seu interlocutor, i segurament per això es descol•loca quan sorgeixen temes de registre irracional. També crec que ella és més conservadora que jo, perquè té més prejudicis, i així li ho he provat de dir. Tot i així, com que pensa, està d’acord que hi ha una forma de ser d’esquerres que fa total justícia al sinistre terme italià. Brindem.
Inicio amb ella aquesta secció que pretén retratar (ben retratada) la societat catalana però a través dels seus protagonistes, i he decidit començar amb la Llansana per dues raons: perquè hi ha protagonismes silenciosos i per identitat generacional. Ella ja no és portaveu d’ERC i, encara que m’ho negui, això se li nota de seguida en el registre més lliure de les seves afirmacions. Ha sobreviscut al terratrèmol del congrés del seu partit, i sé què em dic: tal vegada la millor manera de sobreviure aquell congrés era no guanyar-lo. Per això la conversa davalla cap al terreny irregular de la felicitat i arribem a l’acord que ser feliç no és tan important com viure. Un repte, aquest sí, que no és a l’abast de tothom. A més convindran vostès que, després d’això de morir-se, no hi ha res més vulgar que buscar la felicitat.
Del pas per la política en té una opinió favorabilíssima. Té l’estranya capacitat de tenir com a llibre de capçalera “Grandesa i misèria de la política”, de Jordi Pujol, i al mateix temps desfer-se en uns sorprenents elogis cap al president Montilla: un costum recent d’alguns republicans i del mateix Pujol, que no puc compartir. No es tracta de l’idioma del president, ni dels seus orígens, ni tan sols és un tema ideològic: té més a veure amb allò de la llengua italiana que comentàvem abans. La Marina diu que ella, filòloga i periodista, ha trobat més problemes en els periodistes que en els polítics. I parlem de l’àmbit privat de les persones, i del dret que té Carod a enfadar-se un dia amb un cambrer. Però diu que en la política hi ha trobat una noblesa i una intel·ligència que compensen amb escreix les misèries i punyalades (o curtcircuitades) que s’hi freqüenten. No sé si és més ingènua ella que ho diu, o jo que me la crec.
Sap que penso que l’independentisme d’ERC no hauria estat possible sense vint-i-tres anys de Convergència, i que el tripartit és un luxe excessivament destructiu per al país i per a ERC. Però malgrat això, ella en la independència hi creu (i la motiva més, admet, que la igualtat o la justícia). Coincidim a negar-nos a creure que avui el catalanisme visqui la tràgica melodia dels músics del Titanic, acomiadant un univers que s’enfonsa irremeiablement. El que passa és que, en comptes del Nearer my God to Thee, els violinistes s’han de posar a tocar In the mood de Glenn Miller: tot aniria de forma molt diferent. Decidim complementar el gintònic de la plaça de la Catedral amb el vi negre d’un bar que ja quasi tancava, molt a la vora dels murs del palau de la Generalitat. M’adono que aquells murs ja no m’impressionen com abans i no sé si és culpa del tripartit, o bé perquè al capdavall no n’hi ha per tant. Molta xerrameca, hi ha en política, molta fantasia. Política-ficció és sovint una redundància. Tots, fins i tot jo mateix, hem estat i som carn de rumorologia. Però si volen creure un rumor cert sobre la Marina Llansana, facin cas només d’aquest: els cabells curts l’afavoreixen. La llibertat, també.
