“La delegació serà escollida per consens i nomenada pel Govern amb voluntat que representi la pluralitat del projecte independentista i té la voluntat de representar i defensar els grans consensos a favor de l’Autodeterminació i l’Amnistia de la majoria del 80% de la ciutadania”. Amb aquesta cita de l’acord de govern entre Esquerra i Junts, Jordi Sànchez responia al tancament de files que el president Pere Aragonès va fer per defensar una delegació “de governs” que s’ha d’assentar a la taula de diàleg. Perquè, l’acord de govern deixa escrit una cosa, i la manera com ho presenta el President una vegada n’ha parlat amb la gent involucrada sembla que és una altra.
Perquè la realitat és tossuda i mentre la delegació d’ara ha de ser “de governs”, a la taula de diàleg que va assentar cara a cara el President Torra i el President Sánchez la delegació va contemplar que els partits hi tinguessin veu i, a més a més, es va fer una ronda de contactes prèvia amb les altres forces independentistes, polítiques i de la societat civil, per consensuar arguments i posicions. En tot cas, aquesta taula de diàleg no és la de Torra, sinó la del President Aragonès i d’Esquerra, ja que des de bon començament tampoc ha estat el somni humit de Junts. Més aviat el contrari, que els ha trencat el relat polític de la unilateralitat des que va posar-se a rodar la legislatura.
Les hemeroteques fan mal als girs de guió, o les jugades mestres com ara en diem. Igualment com no deixar per escrit les coses toca la moral: si no, que li diguin al vicepresident Puigneró, que ha vist com en un tres i no res, l’acord amb la Ministra per pactar les inversions a l’aeroport d’El Prat ha passat a millor vida i està a punt de ressuscitar. Puigneró va trencar el relat d’Esquerra abans de la bilateral, mentre que Aragonès s’hi ha tornat per no perdre el control de la taula de diàleg. Tot en ordre, desgraciadament. Les confiances es creen si es respecten els pactes escrits, o si es deixen escrites i ben travades les negociacions fetes. Fet que, tinc la sensació que ni amb els 1.700 milions d’euros per l’aeroport ni amb la composició de la delegació catalana de la taula de diàleg ha passat. I la sensació que aquest govern Aragonès va fent amb un “qui dia passa any empeny” pren més força que mai.
El què el Govern hauria de tenir present és que Pedro Sánchez, amb les seves maniobres en clau #compol, ha fet més mal al relat independentista que tota la judicialització que va fer el Partit Popular. Perquè, quan hi ha repressió la gent té capacitat d’unir-se (com ha passat), però quan es situa la batalla política en una simple gestió del relat hi ha moltes més variables a tenir en compte: hi influeixen les estratègies electorals de cadascun dels actors, que el PSOE sap que son totalment diferents. El PSOE ha sabut situar la taula de diàleg en el terreny dels simbolismes (només això), sabedor que no té res per oferir: potser, per això, va retirar la proposta de l’aeroport i l’ha feta reviure a dos o tres dies de la cita? Ha sabut mantenir la incògnita sobre la presència de Pedro Sánchez, trufar de catalanor la delegació espanyola per visualitzar el “conflicte entre catalans” i debilitava la delegació de la Generalitat que arriba a la cita més dividida que mai i amb la seva primera crisi de govern.
En clau espanyola, i amb les enquestes publicades fins ara, el PSOE té més a perdre que a guanyar si surt un resultat de la cita que Aragonès pugui esgrimir com un pas endavant. El PSOE havia de situar el conflicte català en segon terme, que no li embruti altres problemàtiques que consideren més prioritàries. Però, si bé la jugada de col·locar la cita després de la Diada, aprofitant la magnífica escenificació de múscul independentista que l’ANC i l’Òmnium van aconseguir, podia ser clau perquè la delegació independentista tensés la negociació, la picabaralla pels noms proposats per Junts torna a oferir un flotador al relat del govern espanyol. Pedro Sánchez i el seu manual de supervivència. La manifestació de la Diada queda com un miratge bonic del què podria arribar a ser el moviment independentista: capaç de tot, de muntar el major acte de desobediència civil de l’Europa contemporània i, també, de convocar la major manifestació post-pandèmia. Una lectura poètica del què és aquest moviment, ja que la prosa del dia a dia torna a situar els ciutadans en la incredulitat de veure com el Govern malbarata permanentment les cartes guanyadores.
