El 19 de març del 2017 sortia publicat al diari El País un article titulat “Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin”. En aquell text s’hi rememorava el referèndum escocès celebrat tres anys abans, presentant-lo com un exemple a seguir: “Hi va haver un acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament”. També s’hi emplaçava al govern espanyol a seure a la taula de diàleg: “Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les”. L’opció preferida per exercir el dret d’autodeterminació que s’hi defensava era la d’una votació pactada entre Catalunya i Espanya: “l’escenari del referèndum acordat és el que voldríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions”.
Aquesta peça d’opinió anava signada conjuntament per Oriol Junqueras… i també per Carles Puigdemont. Era una crida, a pocs mesos del referèndum de l’1 d’octubre, a trobar una sortida harmònica i civilitzada a l’encegament del govern de Mariano Rajoy. Ara sabem que això no va poder ser possible, però sense aquesta predisposició a estendre la mà a l’adversari, molt possiblement l’independentisme català no hagués recollit tantes simpaties ni a l’exterior ni internament. Encara més a prop de la data límit, durant el setembre del 2017, el president Puigdemont va concedir una entrevista a Jordi Évole en la qual hi deia que una eventual DUI “no és la meva opció”.
Seguint una línia similar, Oriol Junqueras publicava aquest dilluns un article al diari Ara reiterant que “seguim creient que la millor via per fer-ho, com sempre hem defensat, és la via escocesa” perquè “la via del referèndum acordat” és la que “genera més garanties i reconeixement internacional immediat” . Sorprenentment, ja hem tingut servida la polèmica de torn. A banda de l’habitual ús agressiu de les xarxes socials per part d’usuaris anònims, la majoria de mitjans han recollit algunes “respostes” dels seus socis de govern que insinuaven que hi havia dues visions contraposades al si de l’executiu, sense acabar-ho de dir obertament. Opinadores de tribuna diària han formulat acusacions d’assassinat, perquè “la carta de Junqueras mata l’U d’octubre” i famosos diputats us diuen que això us passa per no haver votat Junts per Catalunya i haver confiat massa en ERC.
Ja hem llegit en aquell article del 2017 que Junqueras no expressa pas una opinió exclusivament seva, sinó que és compartida per representants d’altres espais polítics: en aquell cas pel president de la Generalitat del moment. D’aleshores ençà, altres personalitats de primera línia han exterioritzat pensaments similars. Per exemple, el setembre del 2018 Elsa Artadi explicava en una entrevista televisiva que “ni la unilateralitat ni la desobediència són el nostre escenari”. El mateix president Puigdemont, encara a inicis de març de 2020, apostava per la “negociació permanent” amb el Consell de Ministres de Pedro Sánchez i es referia a la unilateralitat com a la “última opció”. El maig del 2018 el conseller Jordi Puigneró deia, en sintonia amb tot el que hem anat llegint, que “la via unilateral no és la millor” i diumenge passat, ja com a vicepresident del govern Aragonès, ell mateix declarava a La Vanguardia que “no és la primera opció”. Encara n’hi ha més: la flamant consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, va dir a Catalunya Ràdio que la via unilateral “no aconsegueix complicitats”, conscient que per despertar adhesions i afectes ha de quedar palès que no som nosaltres els intransigents.
Sembla que hi ha interès en generar artificialment un desacord. Es tracta de classificar els independentistes entre unilateralistes i pactistes i escenificar, així, una discòrdia que en realitat no existeix. Com a la lluita lliure americana, on cada baralla no és més que una matussera teatralització coreogràfica, s’ha de fer veure que hi ha mala maror i que salten colossals garrotades. La diferència és que Hulk Hogan ho feia com a espectacle, per fer-nos passar una bona estona de distracció, mentre a casa nostra només serveix per recrear-nos en la misèria del debat estèril.
72 
