El poble ha repartit les cartes i per tercera vegada consecutiva ha deixat l’unionisme sense cap possibilitat de formar govern i ha atorgat majoria absoluta del Parlament a les forces independentistes. Aquest cop, a més, amb majoria de vots, no només d’escons. El poble ha fet més coses. Ha posat en el lideratge del bloc del 155 el partit menys agressiu amb l’independentisme, el que malgrat tot els malgrats ha firmat un acord d’investidura a Madrid que reconeix que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, i que aquest conflicte s’ha de resoldre políticament i democràtica. El poble també ha decidit no desfer l’empat entre els dos grans partits independentistes. Allò que fins ara era un avantatge de 14.000 vots i dos diputats a favor dels nyerros, ara és un avantatge de 35.000 vots i un diputat a favor dels cadells. El poble també ha configurat el Parlament més escorat a l’esquerra des de 1980, però al mateix temps hi ha fet entrar la ultradreta espanyolista explícita per primera vegada. Fixa’t si en va fer de coses, el poble, diumenge passat. I amb aquestes cartes s’ha de jugar. Somniar amb unes altres cartes és pura melancolia.
Per formar govern, ni l’aritmètica ni la voluntat política són condicions suficients per elles mateixes. Han d’anar plegades. Per exemple, el tripartit clàssic té la suma aritmètica (74), però dos dels tres actors no tenen cap voluntat de fer-lo, per tant no hi haurà tripartit (els que es van passar la campanya dient que si sumava es faria segur sabien que mentien, però les campanyes electorals són així). El govern de front ampli o “del 3 d’octubre” que vol ERC també suma (82), però li passa com al tripartit, li falla la voluntat de dos dels actors: Junts i Comuns es veten mútuament i ningú els farà baixar del burro. Un govern que possiblement sí que tindria la voluntat dels actors seria un de format per ERC, Comuns i CUP, però l’aritmètica (50) no dóna en primera votació, i en segona votació li falla la voluntat dels que s’haurien d’abstenir: Junts i PSC, tots dos alhora. Inversemblant.
Som al cap del carrer: o hi ha govern ERC-Junts (amb la CUP dins o donant suport des de fora), o anem de cap a la repetició d’eleccions, un escenari catastròfic i que seria imperdonable des de tots els punts de vista. S’ha dit molt que aquesta és una fórmula esgotada, i certament la legislatura que acabem de passar és per oblidar en tots els sentits, però en aquesta afirmació hi ha un error de base: no és el mateix un govern Junts-ERC que un govern ERC-Junts. No és la mateixa fórmula. En matemàtiques, l’ordre del factors no altera el producte, però en política sí. No és el mateix un president republicà d’esquerres que un president nacionalista. No és el mateix un president que impulsa la taula de diàleg amb el govern espanyol i treballa per treure-li el màxim suc polític possible, que un que la boicoteja. No és el mateix la presidència per a un partit amb fronteres electorals amb gairebé tothom, amb ganes de parlar amb gairebé tothom i amb capacitat de penetració a l’AMB, que la presidència per a un partit que ja només sap parlar per als convençuts. Moltes coses es poden desbloquejar i avançar pel simple canvi en l’ordre dels factors.
Cal ser realistes. La negociació entre ERC, Junts i CUP és molt difícil. Les línies estratègiques són realment diferents i les relacions estan molt deteriorades. Però el vot popular no ha deixat marge per a res que no sigui aquest acord de govern. I el principi de realitat sempre s’acaba imposant.
187 
459 
