Un respecte. Et passes el dia parlant, escrivint o opinant i t’oblides dels murs de granit. Hi ha persones que són com pilars jònics, estructures que aguanten l’edifici i la civilització. Discrepo d’en Lluís Foix en més de quatre i de cinc coses, freqüentem universos diferents i fins i tot diria que respirem aire diferent. La diferència d’edat també fa que jo vagi motoritzat, tant físicament com mentalment, mentre que ell ja fa temps que ha apostat per la recomanable navegació a vela. Per això coincidir amb ell a les tertúlies obliga a abaixar la marxa. Un respecte. El Panteó. I molt bé Dalí i molt bé Barceló i molt bé els projectes de reforma del Camp Nou, però el Panteó. Coses que han aguantat de tota la vida. El sentit comú, la raó. Les frases ben construïdes. Un respecte.
Hi ha una línia molt fina que separa un gentleman d’un “senyorito”, i m’agrada que gent com en Foix visqui sense traspassar-la. Per a molta gent en Lluís és una veu suau i de musicalitat anglesa que envaeix algunes freqüències modulades del país, però conversar-hi en directe i davant dels micròfons és un acte ple de naturalitat. Passi, passi, et ve a dir: tinc ganes d’aprendre molt de vostè, jove. I li claves un parell de lliçons sobre l’empenta que portes tu i els teus avui dia, l’armadura d’irreductible gal amb poció màgica, i ell escolta amb un punt de fascinació com els cecs quan escolten la descripció d’una escena. I quan és el seu torn ell sempre s’agafa a la mesura i a l’ordre, quasi de forma exasperant, però demostrant-te quines són –t’agradi o no t’agradi- les pors i les claus de pensament de la majoria catalana. Escoltant Foix et sembla haver ajustat la velocitat que duies, de creuer, a la més recomanable velocitat de portacontenidors. Dus al damunt material fràgil i que ha d’alimentar molta gent, i no només vells que gasten al casino i nens que es banyen en una piscina. Amb en Lluís, amb les coses de menjar no s’hi juga. Ni amb les altres tampoc.
Em va garantir fa uns mesos que Montilla disputaria un pols molt violent amb Zapatero, PSOE contra PSC, i que estava convençut que Montilla no es rendiria: més que res perquè, més enllà de si té idees o no té idees, Montilla és un home de poder. I quan et toquen el poder, ara que l’han tastat a Catalunya, poses la trinxera. De moment crec que ha perdut l’aposta: l’actitud dels 25 diputats socialistes catalans al Congrés dels Diputats aquest desembre ha estat prou il•lustrativa. Tot i així, en Lluís creu que la partida no s’ha acabat i que, precisament ara, és Zapatero qui està en problemes i qui potser haurà d’avançar les eleccions. Avançar-les per a perdre-les. I per a regalar al tripartit el seu enemic comú més estimat, el PP amb banyes i cua, per a tornar a cohesionar interessos.
Ni que això passés, Lluís, l’invent del tripartit ja no cola. Potser Zapatero caurà abans que Montilla, però això només és una qüestió de calendari i no de força al bíceps. No veurem un PSC plantant cara de debò al PSOE, i això ho saben perfectament els republicans, que tampoc no fan res més que administrar el tempo del desastre. Hi ha edificis que aguanten perquè tenen pilars sòlids i perquè són referent al llarg dels mil•lennis: altres construccions com el tripartit s’assemblen més al Fòrum de les Cultures o la plaça de Lesseps. Despotisme mal il•lustrat.
