Arran d’un article de Núria Orriols al Diari Ara hem sabut que al Parlament de Catalunya s’hi paguen astronòmiques i insultants retribucions i immediatament han començat les corredisses per intentar esmenar-ho, cosa que vol dir que si no hagués sortit a la premsa encara ningú no hauria mogut ni un dit. Poques setmanes abans s’havia reduït de cinc a tres anys aquesta daurada prestació per no fer res, coincidint amb curiosa precisió amb el moment en què la periodista va començar a demanar informació al respecte.
És normal preguntar-se els motius d’aquest despropòsit: es fa difícil de justificar una mesura que permet seguir cobrant el mateix sou sense treballar, acumular antiguitat i ocupar igualment la plaça tot impedint qualsevol relleu. Es podria arribar a entendre si estiguéssim parlant de feines amb una especial perillositat o desgast físic, com la reducció de l’edat de jubilació dels miners del carbó. Som també comprensius quan es facilita la prejubilació als treballadors més grans de les empreses que tanquen, per no deixar-los a la intempèrie del mercat laboral en un moment de la vida poc procliu a les noves contractacions. No és el cas. Estem parlant de feines còmodes, molt ben pagades i assegurades per tota la vida, gens relacionades amb el noble i feixuc art de doblegar l’esquena i suar la cansalada. Aire condicionat a l’estiu, calefacció a l’hivern, moqueta i corbata.
Aquests privilegis no emanen la mala fe, ni de la generositat, ni de la prodigalitat, ni de la incompetència. El que hi ha al darrere és la simple mandra, que la tradició catòlica diu que és un dels set pecats capitals. El polític ha de negociar amb els treballadors de la institució les seves condicions laborals. Podria trencar-s’hi les banyes, discutir-ho i qüestionar-ho. Alguns dels funcionaris, que el sobreviuran a causa de la perpetuïtat de la seva plaça, podrien arribar a enfadar-se, treballar a desgana i fer-li mal paper. Podria, fins i tot, haver-hi alguna mena de conflicte laboral, una protesta o una vaga. El polític d’aquí dos, tres o quatre anys ja no hi serà i el funcionari es quedarà. No ho paga ell, no ho paga “ningú” en concret, que és una altra manera de dir que ho paguem tots. Així, doncs, els incentius per barallar-se i obtenir un bon acord per a l’erari públic s’esvaeixen. L’escull se supera amb rapidesa dient amén i el polític pot dedicar-se al que ha vingut a fer, ja que no entrava en cap cas en els seus plans haver de perdre el temps amb assumptes de relacions laborals i recursos humans.
L’efectivitat d’aquesta manera de procedir és mateixa que la de posar-se a escombrar sota la catifa: posposar el problema per més endavant, quan la tela ja no sigui suficient per cobrir tota la porqueria. Aquest dia ha arribat i la ciutadania s’ha indignat, amb raó, en el moment de conèixer l’existència de prebendes incomprensibles, inabastables per a qualsevol empleat ras o autònom escanyat. Les conseqüències polítiques de la desídia no seran immediates ni clarament visibles, però això no vol dir que no tinguin cap efecte. És una gota més que va a la cisterna que rega uns discursos ben perillosos que, tal com travessen tota Europa i el món sencer, ja tenen entrada al mateix Parlament de Catalunya: aquells que reneguen de la política democràtica, aquells que prediquen contra la fortalesa de les institucions públiques, aquells que desbarren pel pagament d’impostos, aquells que critiquen la mera existència de les institucions catalanes en nom de l’espanyolisme, aquells que volen debilitar els drets laborals de tota la classe treballadora. Ja direu, doncs, si no valia la pena superar la ganduleria quan tocava.
