Avui cap al migdia serà mitja nit, avui serà el dia més llarg de l’any, però també la nit més llarga. Demà ja serà un altre dia per reclamar el retorn a la política, al diàleg, l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació, però avui tiraré petards per tota la bona feina feta pels partits, les organitzacions i les persones que han presentat les peticions d’indult i per les que han contribuït a propiciar les situacions i el context perquè el govern de l’Estat no hagi tingut més remei que acabar signant-los i defensant-los.
Avui tiraré petards com si fossin salves de celebració de la vostra excarceració i pel retorn amb les vostres famílies i amics sense fer compte enrere de quan heu de tornar a la cel·la. Avui tiraré a la foguera les vostres nits en blanc, el vostre dolor i el dels vostres, el tros de vosaltres que no tornarà a ser, l’amargura, la desesperació. Avui cremaré al foc tot el que ens és un llast per avançar: la ràbia, el nus a l’estómac i a la gola, el recel i l’excés de zel, els retrets, el gest afectat del “sí, però nye” i de l’arrufar el nas, el mirar de reüll, les teories conspiranoiques i el foc amic.
I em calçaré bé les sabates, les conviccions i la rauxa i el seny. I el que sereu a partir d’ara, i el que fareu i el que compartirem. Avui saltaré sobre les restes de la foguera no perquè la bona sort em trobi, sinó pel vostre retrobament en llibertat amb la vida que no heu pogut viure aquests anys, companys.
1 
1 
