Préssecs, albercocs, pomes, peres i nectarines. Que bones són a l’estiu. Cal consumir fruita de temporada, cal ajudar als petits productors locals. Bla-bla-bla mentre es cancel·len contractes d’artistes lleidatans perquè allà, es veu, estan tots infectats. Ironia i el virus de la por copejant el confinament imposat. Quina pau, la boira de Ponent, amb aquell misticisme misteriós que embolcalla el paisatge de la plana. Lleida, el bastió, el límit, la frontera, la ciutat llunyana. El litigi per l’art de la Franja i la guàrdia civil entrant al museu per espoliar-nos la identitat dels Països Catalans. Bah, són quatre marededéus sense importància, la base es veu que només s’eixampla a l’àrea metropolitana. Fals, la nostra força és la riquesa de la diversitat territorial, vacuna contra tot centralisme. Feu el viatge, perquè passar el port de la Panadella és descobrir que hi ha món més enllà de la gran urbs, i que, al sequeral, hi ha gent meravellosa. Fronteres físiques que són mentals. Distàncies que són prejudicis. Allò de sempre: el territori.
El paisatge de Màrius Torres, Josep Vallverdú i Maria Mercè Marçal comença a Saidí, mireu el mapa per saber on és, i s’estén per milers d’hectàrees de fruiters que, cada any, i des de fa una vintena, veuen com milers de treballadors temporals arriben massivament per recollir els préssecs que mengem. Efecte crida en un sector precaritzat, ofegat per uns preus que no marquen els pagesos, sinó els intermediaris i les multinacionals. Se’n diu capitalisme. El camp es mor i nosaltres li donem la culpa. Perfecte. I no, els múltiples brots de COVID al Segrià no són culpa de temporers i pagesos, sinó del sistema i de la manca d’administracions valentes que prenguin mesures contundents per protegir els més febles, per donar un futur als ponentins.
Ni irresponsables, ni racistes, ni explotadors. Prou en tenen a Ponent amb sobreviure a un sistema capitalista i centralista que els oblida sistemàticament. No volem ser més terra de telenotícies comarques ni haver d’assumir la prova de càrrega negativa per demostrar que no ho som. Estigmatitzar els temporers com han fet molts mitjans de comunicació, és racista. Culpabilitzar els pagesos de les condicions de vida dels temporers, és injust. I allò més greu, la manca de crítica a les administracions, Govern i Ajuntaments, és la constatació de que no veu qui no vol mirar, que no sap qui no vol saber, que la culpa sempre és dels altres, que aquí mai ningú fa autocrítica ni assumeix responsabilitats. Confineu-los per parar els brots, com si els vint-mil treballadors de la fruita tinguessin una casa on confinar-se.
Efecte crida i no hi ha feina per tothom. Sense papers i sense allotjament. L’arrel del problema, endèmic i crònic des de fa molts anys a Ponent, és que vivim en un Estat que es nega a regularitzar els migrants que venen a treballar, abocant-los, entre altres, a la clandestinitat. L’arrel del problema és que, tot i saber-ho, el nostre Govern i alguns Ajuntaments ponentins no han pres mesures contundents per evitar que els treballadors sense papers dormin al carrer, amuntegats i sense mesures de salubritat o protecció davant la pandèmia. La gestió del risc, a tots els nivells administratius, ha estat lamentable, inhumana. Ho sabíem des del març, però ara fem veure que ens ve de nou. Mentrestant, aneu passant imatges de subsaharians recollint fruita a TV3 per parlar del confinament, no vagi a ser que encara no se’ls assenyali prou. Ei, però nosaltres no som racistes. Clar, clar.
Si no treballen no mengen. Si els identifiquen potser els deporten. Si els confinen la por al racisme institucional els fa fugir. Si els hospitalitzen tenen la policia a sobre. Ja em direu, sense una regularització immediata, com es pretén seguir la cadena de transmissió del virus. A què espera el govern més progressista de la història per garantir els drets humans? No sé què d’una taula de diàleg. El personal mèdic, esgotat, renunciant a les vacances mentre la sanitat pública continua retallada. Les inversions promeses ara compromeses. La Catalunya buidada i el romanticisme dels pobles que moren.
El front del Segre era i és republicà. Podem deixar que miri d’aguantar sol, o podem abocar-hi tones d’empatia, suport i visibilització. Com li deia Màrius Torres a Joan Sales: la meva Lleida no és la teva. Podem mirar de conèixer, d’entendre i estimar aquest trosset de país. Podem fer que la distància física no sigui social i que els estereotips territorials no siguin fronteres mentals. Que la llunyania no ens faci girar l’esquena a un territori preciós que és molt més que una autovia. Que la por al virus no faci que deixem anar de la mà els ponentins i ponentines mentre marxem de vacances.
