El 14 de febrer és per a mi una data assenyalada en el calendari. No parlo de Sant Valentí i el negoci de l’amor romàntic, sinó que ja fa quatre anys que vaig anar a declarar al Tribunal Suprem, davant del jutge Llarena, acusada de rebel·lió. Començava una segona tongada repressiva que ens va portar l’exili d’Anna Gabriel i Marta Rovira, juntament amb la capitulació de la via desobedient al Parlament i l’aposta per un diàleg que encara no ha arribat per incompareixença de l’Estat.
Des d’aquell moment fins l’actualitat, l’independentisme ha estat incapaç d’acordar un full de ruta compartit i un nou horitzó d’embat amb l’Estat. Hem deixat que la repressió faci efecte amb continues disputes partidistes i renúncies, amagant-nos rere la bandera de la protecció dels funcionaris i la legalitat tot reculant en drets i força. Entre discursos pragmàtics o populistes, que al 52% en tenim de tots els tipus, encara no ens hem posat d’acord en qualificar l’1 d’octubre. Moment fundacional a mobilització ciutadana desobedient i democràtica que possibilita el diàleg? El major intent d’enderrocar el règim del 78 que mai hem fet els catalans, un referèndum que va posar contra les cordes a l’Estat amb la desobediència civil i el dret d’autodeterminació com a motor, un abans i un després que ens mostra l’únic camí viable per ser independents.
Les manifestacions multitudinàries al crit de llibertat presos polítics, la resposta post-sentència a Urquinaona, el Tsunami a l’aeroport i a La Jonquera, van ser moments àlgids de desobediència civil que mostraven la potència de l’organització amb objectius clars. Un altre debat seria com ens les hem deixat perdre per l’ús partidista que se’n va fer en aquell moment.
Meridiana i els talls continuats tenien, en aquella època, un objectiu. Ara però, aquest s’ha diluït i el tall és només el símbol de la resiliència dels pocs que no es resignen a abandonar el carrer. El romanticisme tossut i alçat de seguir desobeint en temps on ningú desobeeix només per dir que ho continuem fent, que ho podem i ho tornarem a fer. La resistència desorganitzada quan tothom ha abandonat el vaixell per quedar-se a casa i deixar que triomfin els despatxos. Tot el mèrit per qui aguanta al carrer.
Malauradament, en la darrera convocatòria per contestar la prohibició del tall per part de la Conselleria d’interior, vam tornar a viure un altre episodi d’intent d’apropiació política partidista per part de la Presidenta del Parlament. Serà l’escut que tapa les vergonyes del cas Juvillà, serà la retòrica d’un preparem-nos que encara no sabem què ha de preparar sense un full de ruta compartit, serà el populisme romàntic d’esperonar un carrer sense organització ni objectius. Laura Borràs té dues cares, i no fa cap bé a l’independentisme en tirar la pedra al carrer i amagar la mà al Parlament.
El 14 de febrer també fa un any d’unes eleccions que ens van portar la victòria democràtica d’Esquerra Republicana i la legitimitat d’intentar la seva taula de diàleg. Un any després, al discurs del President, molta retòrica, moltes promeses i reptes, unes quantes fotos i cap resultat tangible. L’alternativa consensuada al final d’aquest espai comença a ser urgent si l’independentisme no vol entrar en una espiral fratricida que afebleixi encara més el moviment. Com també són urgents les polítiques d’esquerres des del Govern si es vol aconseguir allò de ser més, enlloc de ser menys degut a la creixent desafecció dins del moviment. La Catalunya sencera, en cal dir ara.
Els convençuts hem de tornar a creure que els líders polítics ens volen acompanyar i, pels no convençuts, ha de valer la pena la independència, cal oferir un país que defensa la llengua, que lluita contra el preu abusiu de la llum, que para els desnonaments o envia a la paperera de la història projectes del passat i que no lluiten contra el canvi climàtic, com els de jocs olímpics al Pirineu, que defensen els cacics i els lobbies empresarials de sempre.
En paral·lel al temps de vida que li quedi a la ja agònica taula de diàleg i per tornar a tenir organització amb objectius, caldria començar per que Esquerra deixés de tenir vergonya de semblar d’esquerres i es decidís a defensar polítiques econòmicament democràtiques, ecològicament responsables i respectuoses dels drets fonamentals. Que el discurs social de l’Avancem del President Aragonés, es tradueixi de veritat en fets tangibles, que ja sabem que les paraules boniques se les emporta sempre el vent.
Dins el 52% d’independentisme, a les eleccions de fa un any, va guanyar un gir cap a l’esquerra. Repassant l’obra de Govern, jo no el veig enlloc i em sento enganyada. No hem avançat prou. Falta determinació en allò de les vides dignes. En un context de crisi post-pandèmica global i generalitzada, el perill de les esquerres que es dilueixen quan governen es diu decepció. Podríem comparar-nos amb moltes eleccions dels darrers mesos i imaginar que aquí també pot passar. La moderació de les esquerres i el seu acomodament socialdemòcrata els hi passa factura tard o d’hora a les urnes, com a exemple, Portugal. I és que per votar còpies, els electors sempre s’estimen més tornar a l’original.
El favor més magre que Esquerra fa tant a la majoria independentista com als ciutadans que volen un país millor, no és intentar el diàleg amb l’Estat, és no tenir un projecte de futur tangible i engrescador, és ser continuista dels governs anteriors, és no defensar una vida digna per tothom davant els poders judicials, polítics i econòmics. Ara mateix, la principal esquerda a la majoria independentista és aquí.
