Diuen els manuals de l’articulista-analista ocasional que et treuen punts del carnet d’articulista-analista si fas cites com aquesta atribuïda a Albert Einstein “Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Així que no la faré servir… Però, en tot cas, centrar de nou el debat públic sobre la taula de negociació-diàleg en les dates, per una banda, i en la composició de la part catalana, per una altra, propicia acumular punts en el cansament, el desinterès i la falta d’expectatives de la mitjana de la població no ja sobre la taula, sinó sobre l’exploració de nous camins per al legítim objectiu de l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la negociació de l’amnistia sobre els represaliats.
En definitiva, les traves, les voltes banals i simbòliques i els posicionaments reiteratius a la reunió i a l’avenç en la taula de negociació són uns cataplasmes per a la majoria de la gent i un Macguffin per a l’objectiu mateix. És a dir, segons el que explicava i aplicava Alfred Hitchcock a les seves pel·lícules, són un mer truc, un element de distracció que pot ser útil per als objectius de qui el fa servir però que acaba no tenint cap pes en la trama del film. O, en aquest cas, cap aportació d’interès o alternativa a la proposta que primer va ser d’Aragonès i després va formar part dels pactes d’investidura d’ara fa prop de “només” 8 mesos. I no és l’únic Macguffin de l’actualitat política catalana, tant li fa quan ho llegeixis, això. Hitchcock, mestre del suspense, sabia que no era convenient abusar d’aquest plot device perquè no perdés força ni el sentit. Ai.
