Estic d’acord amb l’ampliació de l’aeroport del Prat i des d’Anem x Feina també. Els experts en matèria econòmica i de comunicacions ens diuen que els beneficis per tothom serien més alts que els costos. Però una obra d’aquestes característiques i d’aquesta envergadura sempre té un cost ambiental i el govern, el nostre, té l’obligació d’aconseguir que es faci amb el menor impacte ecològic possible. Però, ai, això no ho podrà decidir la Generalitat, perquè de nou, una decisió important no està a les seves mans. Com totes les que impliquen inversió en infraestructures d’una importància cabdal com són els aeroports, els ports, les línies fèrries, etc que depenen del seus amos. I els seus amos, no som els catalans. Per tant, si l’aeroport finalment és verd, lila o negre, serà l’Estat qui ho decidirà, per molt que ens vulguin fer creure. Això, si finalment s’executa aquesta inversió, perquè de dèficits en inversió acompanyats d’anuncis de pluja de milions, Catalunya n’és plena.
Pot ser finalment l’aeroport del Prat acabi sent vermell, rojo PSOE-PSC. Els informes econòmics que l’acompanyin seran un bon argument populista per les eleccions municipals vinents. La tàctica no és pas nova. L’any 1521 els conqueridors espanyols ja oferien adorns de vidre, agulles i miralls als pobladors de “les índies” que encantats els intercanviaven per or. Els locals es quedaven amb res i els conqueridors s’emportaven tots els beneficis -semblava un bon acord perquè Hernán Cortés obtenia la riquesa i “Moctezuma el jove” estava entretingut amb els adorns que els hi donaven- però qui patia les conseqüències de tan reiterat saqueig van ser els pobladors de Mèxic-Tenochtitlan.
De vegades m’explota el cap de recordar el reiterat entusiasme amb el qual, els que abans, i encara avui formaven govern, ens alliçonaven amb el convenciment que l’Estat mai no compleix, que tenim un dèficit d’infraestructures que arrossega el país a la ruïna, que hem de deixar de creure les promeses de Madrid i no esperar un encaix o pactes fiscals o transferències de competències cosmètiques. Que ens havíem de significar, ens deien, i fer-los confiança perquè ells revertirien tota aquella situació amb la independència i seria llavors quan el progrés, la prosperitat i la justícia social tornarien a casa nostra.
És veritat que sóc dels que vaig dir que estava bé que AENA ampliés l’aeroport perquè així quan serem independents podrem gaudir d’aquesta infraestructura, però no entenc de cap manera les mostres d’alegria quan un cop més des de Madrid, ens diuen què ens faran, com ens ho faran i quan ens faran, una obra que a jutjar pel corredor mediterrani o la Sagrera, no arribarà mai. Amb un dèficit fiscal de 20.000 M€/any el vicepresident Puigneró es pot estalviar l’alegria per una inversió de 1.700 M€.
Mentrestant els empresaris catalans continuem esperant totes les promeses de millora que més de quatre anys després encara no tenim. I el que és pitjor, constatem una vegada més, que si no ets accionista de les grans empreses de l’Ibex-35 -a les quals s’adjudiquen totes les obres i gairebé tots els ajuts econòmics- no veus ni un euro dels fons next generation.
És una vergonya! Què esperen els nostres governants? que estiguem en silenci durant dos anys mentre fan aquest neoautonomisme i desmobilitzen, desmoralitzen i confronten el poble? “Ho tenim a tocar”, ens deien. Doncs relaxem-nos, perquè el que ens espera tot aquest temps serà incongruent i demencial. L’esperança és que al final la mateixa incompetència dels polítics aconsegueixi unificar de nou el criteri social, i els clams per la independència tornin al lloc d’on mai no haurien d’haver sortit: el carrer.
