La victòria de l’Escamot Tió

"Els boomers i els millenials certifiquem com, amb el pas del temps, la pràctica d’estomacar una soca ha anat patint modificacions"

No fa pas gaire anys enrere, durant les nits dels volts de Nadal, recorrien els carrers de Catalunya uns guerrillers encaputxats que, furtivament, capturaven els sinistres ninots del Pare Noel que engalanaven alguns balcons. Una moda, la d’aquelles garlandes antropomòrfiques, prou de mal gust que, afortunadament, s’està perdent tal com ja van desaparèixer les figures de l’Elvis Presley que ballaven sobre els tabliers dels cotxes penjant d’una ventosa o els pantalons acampanats.

Organitzats en cèl·lules locals gens coordinades entre elles –no calia pas: la missió era ben clara i precisa-, reivindicaven les seves accions a les xarxes socials signant-les amb el nom d’Escamot Tió. Aquells justiciers no eren necessàriament uns guardians del bon gust formats en alguna escola de disseny o posseïdors d’una llicenciatura d’Història de l’Art, ni es revoltaven contra el kitsch més esgarrifós. El propòsit era un altre: el d’evitar que la pràctica nadalenca autòctona, la de fer cagar el tió, acabés substituïda per un producte d’importació.

En aquestes dates revifen les converses nostàlgiques sobre les tradicions. Els boomers i els millenials certifiquem com, amb el pas del temps, la pràctica d’estomacar una soca ha anat patint modificacions: el meu tió de Nadal era un tronc sense rostre, que es passava tot l’any en l’anonimat de la pila de la llenya, envoltat dels seus semblants. No se l’anava pas a buscar enlloc, tothom sabia on era. Allò que el convertia en màgic eren les dates nadalenques, quan se’l podia començar a alimentar fins que, arribat el dia concret, oferia regals a cop de bastó. Després d’això tornava a ser un objecte inert sense cap poder ni capacitat, que es podia guardar al seu lloc de sempre i passar inadvertit. Fora d’aquella època assenyalada, ni funcionava, ni servia per a res, ni tenia sentit intentar-ho. D’això no en fa pas cent cinquanta anys, encara que ho sembli.

D’un temps ençà, a les cases que hi ha mainada, hi ha molta més parafernàlia al voltant del tió de Nadal. Tots els tions tenen cara, un parell de potes i porten barretina. Algunes famílies van d’excursió al bosc a principis de desembre i fan veure que s’hi troben, com si fos un follet o una fada, un personatge galtavermell i somrient que està esperant-se per ser recollit. Ja no és només un tros de fusta irregular, ara és una figura que requereix la intervenció d’un artesà, que aquí també hi ha negoci. No sé com encara ningú ha començat a comercialitzar un pinso especial per tions que substitueixi les pudentes mandarines. Tot arribarà. Hi ha altres llars que se les empesquen perquè el tió toqui el timbre i es presenti sobre l’estora com si fos un convidat. Al tió se li ha insuflat una personalitat que s’apropa a la d’una simpàtica mascota que fa companyia vora el sofà com el gos o el gat.

La temptació carrossa i plom de rebutjar tota aquesta comèdia hi és. Per culpa d’aquests invents, per exemple, hi ha municipis que han organitzat activitats de “fer cagar el tió i la tiona”, com si estiguéssim parlant d’éssers masculins i femenins que no han de ser discriminats per raons de gènere i com si no fos la paraula “tió”, tal com diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un simple nom per definir “un tros de tronc per cremar a la llar”.

Ara bé, un cop superada la nostra pulsió conservadora ens n’adonarem que, segurament gràcies a aquesta sofisticació sobrevinguda,  la tradició del tió de Nadal gaudeix d’una magnífica salut, esdevenint popular entre la canalla de tota ascendència. Mentre que serà difícil convèncer-los de la necessitat de quedar-se a casa pelant castanyes i fent panellets en comptes de recórrer els carrers disfressats recollint llaminadures i fent bromes al personal, és manifestament més divertit anar a fer sortides per la muntanya amb els pares, alimentar un tronc sobrenatural durant setmanes i atonyinar-lo a garrotades que no pas esperar que un desconegut t’entri a casa per la xemeneia i et deixi uns paquets sense més interacció. La victòria de l’Escamot Tió ha estat gràcies al soft power i la seducció.

Nou comentari