Una de les polèmiques més infructuoses amb què va culminar el 2021, si us en recordeu, versà sobre el presumpte dilema moral que representa que els infants piquin el Tió. Avesats com estem a les discussions woke sobre les nostres tradicions –i embafats que n’estem–, ara no seré jo qui hi contribueixi. El que, en canvi, m’agradaria remarcar és com aquestes qüestions denoten un gran desconeixement –lligat sovint a un cert menyspreu– de la nostra cultura popular i, alhora, un abandonament de la seva defensa, a mercè de la uniformització pròpia dels temps que vivim. 

I és que, justament, començava el 2022 amb la trista notícia del traspàs de Joan Soler i Amigó, digne successor de Joan Amades i Gelats, d’entre tants altres folkloristes, en l’ofici de la recerca sobre les nostres tradicions més arrelades. Una matèria que, per a certa esquerra postmoderna, avui en dia seria pràcticament anatemitzada. I tanmateix, tant Soler com Amades, foren hereus d’aquella esquerra catalana (l’un procedent del PSUC i l’altre de l’Ateneu Enciclopèdic Popular) que havia contribuït decisivament a fer reviure i perviure la cultura popular; que va comprendre el valor dels fonaments per a qualsevol utopia que es vulgui edificar damunt la terra.  

Vegem sinó com s’expressava el mestre Soler i Amigó, a la presentació de la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (1998):

«Avui les cultures populars i tradicionals sobreviuen en coexistència amb l’omnipresent i dominant cultura de masses. Cultures de transmissió oral contrastant amb els poderosos recursos mediàtics, expressions pròpies d’un entorn local surant a la deriva en la vastitud de l’aldea global del planeta, savieses vivencials esdevingudes illes afortunades en l’oceà d’una era de la informació i del coneixement, que tot just comencem a besllumar. 

Velles cultures que no es basten ni s’expliquen ja més per si mateixes, mancades d’un àmbit propi i autoreferit, incapaces de viure d’elles mateixes. I tanmateix, constituents d’una valuosa i entranyable herència col·lectiva. Perquè “cap poble no és tan pobre –diu Walter Benjamin– que no deixi un mal record darrere seu”. En tot cas, “el mal fóra que aquests records no trobessin hereus”. No és pas el nostre, sortosament: som hereus d’un patrimoni cultural extens i dens que no para de compartir valors i d’enriquir-se en contacte amb altres cultures populars, amb altres tradicions i valors sobrevinguts d’arreu, i que malda per adoptar i crear formes i expressions integradores entre els diferents passats i el present i l’avenir que ens són comuns, tot aportant-hi els tresors intangibles del nostre imaginari.» (p. 7).

En efecte, la cultura popular no és estàtica ni solipsista: la cultura és dinàmica, canviant, i beu d’altres deus culturals, com a producte de l’evolució de les relacions socials i de la configuració de les poblacions humanes, així com del mode de producció de cada moment històric. Això és el tret diferencial d’una cultura viva, com ho és la catalana, que ni és un fòssil ni una ruïna d’una civilització extinta. Per tant, no es tracta tant de defensar una mena d’essencialisme cultural –quelcom d’inexistent, encara menys a la nostra terra–, com d’entendre que els canvis culturals no es produeixen a partir de cap mena d’il·luminació academicista ni per alguna ocurrència d’altra mena. 

Ans la cultura canvia quan ho fa el poble que la concep, perquè de fet n’és l’expressió més arrelada: dels costums, de les formes de vida, de la geografia, dels valors, de les creences, de l’imaginari col·lectiu, etc. En conseqüència, la cultura no es pot canviar, com qui canvia de jaqueta, sinó que en tot cas es pot viure el canvi cultural –que no és altra cosa que viure la cultura–; la qual cosa significa participar de la cultura popular, conèixer-la i fruir-ne. Perquè solament formant-ne part hom podria arribar a apreciar-ne els canvis, quasi sempre imperceptibles i que van prenent de manera gradual amb el temps. 

És com la neu: si no estàs acostumat a conviure-hi al teu entorn més immediat, quan la trepitges o la divises a l’horitzó, la veus com un paisatge, com una cosa externa, que ara hi és i ara no hi és. És més, si tan sols la presencies quan visites una pista d’esquí, podries arribar a pensar que la neu es pot crear a plaer, generant-la artificialment, fins i tot quan no neva. Pel contrari, si neva habitualment a l’indret on vius, aleshores pots apreciar com va prenent lentament; i, un cop ha nevat, pots reconèixer-ne els matisos, com la neu evoluciona, com es fa esponjosa, com es glaça, com es desfà. 

Per això, als qui es mostren tan interessats a canviar la nostra cultura, els diria que el primer que han de fer és formar-ne part i defensar-la, fent-la viure. I una bona manera d’introduir-s’hi és, sens dubte, llegir i rellegir l’obra de Joan Soler i Amigó. Potser així, per exemple, s’adonarien que el Tió no sempre va tenir (ni té) una cara dibuixada; que ja hi ha indrets on hi ha tronques, soques i rabasses; o que –per més escàndol dels que defensen fer cagar el Tió de manera pacífica– antigament el Tió es cremava a la llar, es guardava com un amulet protector i, en acabat, se n’escampaven les cendres.

La temptativa de modificar la cultura popular, doncs, és una empresa destinada al fracàs. I és que es tracta d’una pretensió que tan sols pot sustentar-se si es concep la cultura com un artifici desarrelat de la societat; com una soca morta, sense saba, que cadascú pot tallar i modificar quan vol, per caprici personal. Són en aquest sentit molt eloqüents les paraules Soler, amb què comença l’obra abans citada, i amb què acabarem aquestes ratlles:  

«Aquesta és una obra inacabada, inacabable. Oberta, com ho és l’imaginari i la fantasia popular. Com la fantasia, no es deixa lligar, reduir ni abastar: ni que us penséssiu que la teniu assetjada i sotmesa, adoptaria l’estratègia d’enfondir les arrels i fer-les més i més inextricables; i alhora les seves branques no pararien de brotar, d’inventar fulles i flors i fruits insospitats: “m’exalta el nou, m’enamora el vell”, que deia Foix. » (p. 5) 

Comentaris

    Narcís Gener 12, 2022 | 09:03
    Ras i curt : la festa del ' cagatió ' n' és molt ben aconseguida .. gran atractiu per la canalla .. mentres esperem l' arribada dels Tres Reis Mags ( allò estrany és no hagi estat copiada defora com sí han fet amb la ' Mona ' ! ) ! PD : allà a baix són contents amb el ' vell, sense afaitar i gras Papa Noel/ Santa Claus, quan aquest hi és perquè no tenen Reis .. la típica ridiculesa de país veí botxí !
    Miquel Myers Gener 12, 2022 | 11:28
    Es recomana el nen al llibre: "The Invention of Tradition -1983 - Eric Hobsbawn i Terence Ranger". (Hi ha edició en espanyol de 2012; en català no). Molt útil per entendre les tradicions catalanes.

Nou comentari