Ha tornat el famós “Todo es ETA” que a final dels anys 90 va fer popular el PP amb Ángel Acebes al capdavant. Batasuna donava suport a ETA. El PNB governava gràcies a Batasuna. I si el PSOE pactava amb el PNB per fer fora el PP, llavors el PSOE es convertiria en entorn d’ETA. I el PSOE, temerós del PP, va quedar absorbit per aquesta dinàmica.
Ara el PP intenta aplicar de nou el mateix paradigma per deixar Ciutadans fora de joc. Ja ho va deixar anar a RNE Fernando Martínez-Maíllo, que va fer la següent equació: Els CDR són terrorisme. Tamara Carrasco (l’activista del CDR detinguda aquesta setmana) va anar a les llistes de Guanyem Viladecans. A Guanyem Viladecans hi havia Podem. Podem dóna suport a la moció de censura del PSOE contra Cifuentes. Perquè aquesta moció prosperi, a més de Podem i PSOE cal el vot de Ciutadans. Conclusió final: Ciutadans pacta amb el terrorisme per fer fora Cifuentes. És així de pervers. És així de cínic. Però és així d’útil perquè, certament, Ciutadans és conscient que fer caure Cifuentes pot suposar, paradoxalment, perdre les eleccions autonòmiques de Madrid l’any vinent. Curiosament, el que més els interessa és que es mantingui en el càrrec i es desgasti. I com a mal menor, provocar la investidura d’un nou president, també del PP, i fer-li la vida impossible els pròxims mesos.
Bé, el cas és que aquesta estratègia del PP pot funcionar però, que quedi clar, està pensada per una batalla interna del bloc unionista. S’ha parlat molt de la divisió de l’independentisme, però no és menor la que hi ha a l’altre. És com un mirall: hi ha un objectiu comú (la unitat d’Espanya) però hi ha discrepàncies en com s’aconsegueix. Perquè, que consti, hi ha moltes veus dins de l’espanyolisme que auguren que a aquest ritme desbocat de repressió, Catalunya té més a prop la seva independència. Molt més que, si per exemple, hi ha una proposta política sorgida de Madrid.
I és que aquesta doble espiral (la judicial i la d’aïllament polític) està provocant, precisament, un efecte advers per la unitat d’Espanya i que permet avançar posicions al sector sobiranista. En ple mantra sobre com s’ha d’eixamplar la seva base social, l’estat espanyol s’ha encarregat de fer-ho ell solet. Mentre Junts per Catalunya, ERC i CUP estan capficats amb trobar un president, el reempresonament del govern, la catalogació terrorista dels CDR’s i la criminalització del llaç groc han empès moltes persones no independentistes a començar a dubtar que hi hagi una solució d’encaix possible.
La prova més evident és la manifestació de diumenge. No és una manifestació que demani la independència de Catalunya sinó simplement que aquesta independència es pugui demanar sense que et posin a la presó per fer-ho. Per aquest motiu, l’eslògan no recull cap reivindicació territorial sinó de drets civils. Per això, amb més o menys comoditat, la UGT i Comissions Obreres s’hi han sumat. Lògic, si tenim en compte que aquesta setmana ja estem més a prop que, per exemple, els piquets d’una vaga general es considerin escamots terroristes. Ells poden ser els pròxims.
Hi ha un fet que explica gràficament això que vull dir. Fa unes quantes diades, quan les manifestacions no eren estrictament independentistes sinó de reclam d’un referèndum, els seus organitzadors demanaven als comuns que hi assistissin. Han passat els anys i ara, aquesta setmana, ha estat Ada Colau la que ha demanat al PSC que també assisteixi a la manifestació de diumenge perquè rere una pancarta ‘Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa!” un socialista no s’hi podria sentir a disgust. En un estat que sembla segrestat pel seu aparell judicial, és Pablo Llarena qui acabarà aconseguint arrossegar cap a la defensa de la sobirania de Catalunya sectors que confiaven amb què una Espanya fraternal la garantiria.
