Si al País Basc es desencadenés una crisi de l’estil de la de 2017 a Catalunya, l’estat espanyol es trobaria amb un adversari bastant més difícil de batre. El nacionalisme basc té el 67% del vot popular i el govern autonòmic té la clau de la caixa dels impostos gràcies al sistema de concert econòmic. La combinació d’una majoria democràtica inapel·lable i d’unes institucions capaces de finançar-se per elles mateixes –i per tant de resistir un pols de llarga durada amb l’estat– no només és una mà guanyadora en cas de conflicte, sinó que actua també com un element dissuasiu en temps de pau: políticament no surt a compte fer-los enfadar perquè tenen les de guanyar. La nació basca viu bé i viu tranquil·la. Segurament per això no hi haurà cap crisi com la nostra.
Posada en comparació amb la suficiència basca, la fragilitat institucional catalana és encara més evident i feridora. L’autonomia es finança precàriament amb transferències de l’estat (que pot tancar l’aixeta quan vulgui), i després dels fets de 2017 fins i tot el més bàsic i sagrat, el model educatiu, pot ser interferit per uns tribunals en croada nacional espanyola. El trencament dels consensos interns posa encara més difícil establir un dic de contenció eficaç: es troba a faltar el PSC, i molt. L’assetjament permanent de l’aparell estatal no deixa marge per a una construcció nacional tranquil·la i progressiva. El catalanisme no pot construir perquè el seu temps i energies estan centrats en evitar la destrucció del que ja es té. Catalunya sembla condemnada a triar entre un lent i inexorable retrocés (la “residualització” que va pronosticar Jordi Pujol) o bé arriscar-ho tot amb un triple salt mortal sense xarxa que la converteixi –potser– en un estat independent. Diem sense xarxa perquè no es disposa de cap de les dues garanties de la mà guanyadora basca. Recordem-les: majoria democràtica abassegadora i clau de la caixa.
En aquest context, el govern del PSOE reobre ara la subhasta trucada del finançament autonòmic. Un joc de les cadires on Catalunya és la que es queda dreta i amb cara de tonta sempre i sense excepció, simplement perquè el resultat no pot ser diferent. L’estat pot renunciar a la mamella basca perquè representa el 6% del PIB, però la mamella catalana és sistèmica (com els bancs): si deixa de rajar s’ensorra el tinglado tal com el coneixem, i per això el resultat de la subhasta no pot ser favorable a Catalunya. El dilema al qual s’enfronta ara el govern independentista és pervers: participar del joc de la negociació és humiliant (no guanyaràs i a sobre t’endúràs els insults de rigor dels barons regionals i de la premsa madrilenya), però no participar-hi és un gest de dignitat inútil, perquè si no ets a taula quan es reparteix el pinso el resultat encara serà pitjor per a tu. Per molt que Junts gesticuli contra l’autonomisme i ompli les xarxes de #NoSurrender, el seu conseller d’Economia Jaume Giró anirà a Madrid a negociar al costat d’Extremadura, Múrcia i la Rioja com s’ha fet tota la vida. I per molt que ERC digui que “no hem arribat fins aquí per negociar un finançament autonòmic”, el president Aragonès haurà de donar el màxim suport al seu conseller d’Economia i implicar-se, si cal, en la negociació. Sap greu, però com diria Pedro Piqueras, “así són las cosas y así se las hemos contado”.
