Això que anomenem procés és, en realitat, un desplaçament del centre de gravetat nacional. Durant dècades, la política catalana ha estat marcada per un extrem independentista -que ha existit sempre-, un altre extrem espanyolista -de llarga tradició, igualment- i un gran espai central, on es movien amb comoditat partits com Convergència, PSC o ICV. No hi havia objectius nacionals concrets, així que fins arribar a la frontera amb el PP tot era catalanisme.
Però aquest mapa és història. La possibilitat real de crear un estat nou i el suport massiu que té aquesta idea entre les classes mitjanes ha fet que del centre cap a la dreta tothom hagi hagut de decantar-se. L’ambiguïtat s’ha anat encongint i el PP ha deixat de fer els girs catalanistes que anunciaven periòdicament. CDC s’ha mogut cap a l’independentisme explícit en un espai de temps breu, històricament parlant. Ciutadans ha nascut i s’ha expandit en un context de rotunditat nacional i aquesta claredat forma part de la seva identitat. Només queda una part d’Unió, encara a l’entorn de Josep Antoni Duran Lleida, que en termes electorals és residual.
A l’esquerra, PSC, ERC i CUP s’adrecen a uns espais nacionals ben definits, encara que siguin contradictoris. O sigui que la Puta i la Ramoneta, velles conegudes de la política catalana, s’han hagut d’instal·lar al que abans era ICV i ara és Ada Colau i rodalia. L’independentisme desconfia d’aquest espai, i és lògic. Però l’espanyolisme tampoc no el considera seu, i també tenen bones raons per pensar-ho. En definitiva, l’espai del mig també s’haurà de decantar, no hi ha res decidit. Ningú no ha guanyat encara, ningú no ha perdut encara.
