Em rendeixo. Sepultat sota tones de sucre i d’almívar renuncio a reflexionar serenament sobre l’elecció de Barak Obama com a nou president dels Estats Units. Seria com conduir en contra direcció per una autopista o intentar moure muntanyes sense fe. Reconec doncs que la seva extraordinària capacitat oratòria i empatia amb els electors és molt més determinant que la seva nul•la experiència executiva. Que les llacunes del programa electoral i les contradiccions de la campanya, són només causa de la meva comprensió analítica limitada. I el mateix passa amb conceptes com la seva ferma defensa de la tinença d’armes i de la pena de mort o l’oposició decidida als matrimonis homosexuals i l’avortament, fins ara banderes tradicionals dels conservadors i ara convertits en programa del flamant presidenciable.
Penso que Barak Obama ha fet història, és cert, però no perquè sigui el primer afroamericà –de fet només ho és a mitges- que arriba a la Casa Blanca, sinó perquè després del –maligne– Bush, ha sabut travar un discurs carregat d’il•lusió i d’esperança. I perquè també ha aprofitat l’oportunitat electoral impagable per un candidat opositor a qualsevol càrrec de govern, que li ha proporcionat la crisi econòmica que ofega les butxaques de milions de nord-americans.
A tot això hi ha contribuït també el seu estil elegant i tranquil de fer campanya, un home que no perd els nervis i de qui et pots fiar en moments com els actuals. Però no puc negar que la seva imatge freda, gairebé distant, repetida mentre pronunciava el discurs d’acceptació del càrrec que el convertirà en l’home més poderós del planeta i mig món plorava d’emoció, em provoca un calfred que encara em dura. Governar un país no és com dissenyar una campanya. Les emocions i els sentiments juguen un paper determinant en cadascuna de les decisions perquè no ja no es tracta de fer lligar els números sinó de servir a les persones. El president Obama és dipositari de tantes esperances i il•lusions que s’enfronta a un repte titànic, gairebé impossible. És clar que potser per això i per no empènyer a córrer el primer dia, potser el que ara convenia era una personalitat robòtica enlloc d’una de volcànica.
