El 27 d’octubre del 2015, el BOE va publicar la convocatòria electoral per als comicis espanyols del 20 de desembre del 2015. Després d’un procés d’investidura fallit, es van celebrar unes segones eleccions el 26 de juny del 2016 i la dificultat en les negociacions post-electorals va fer que Mariano Rajoy no assumís el càrrec fins el 30 d’octubre del 2016. En total, un any i tres dies de provisionalitat institucional.
Malgrat que tot això va passar fa un any i mig, la memòria és curta. Els quatre partits responsables de la repetició d’aquesta paràlisi acusen ara l’independentisme de tenir aturades les institucions en la discussió sobre qui ha de ser president. Un ràpid repàs:
- El PP va preferir assistir a la repetició d’eleccions abans que Mariano Rajoy fes un pas al costat. Una renúncia del president espanyol hauria estat suficient perquè Ciutadans donés suport al PP a la primera i s’haurien evitat els segons comicis. Els mateixos mesos a Catalunya passava una cosa semblant. Amb la diferència que Artur Mas sí que es va retirar i això va permetre el suport de la CUP i evitar unes segones eleccions al Parlament després del 27S.
- El cas del PSOE va ser molt especial. Pedro Sánchez (‘No és no’) va arribar a un pacte amb Ciutadans. Però com que no sumaven prou diputats, la investidura del líder socialista va resultar fallida. El PSOE no va fer cap moviment més i va deixar podrir l’alternativa de govern perquè volia un tripartit amb Podem i Ciutadans i així situar-se com un partit centrat entre una formació d’esquerres i una de liberal. Els socialistes van preferir intentar aquesta ròtula abans que intentar un front d’esquerres que passava per incloure les formacions sobiranistes. També van rebutjar una gran coalició a l’estil alemany cosa que va desembocar en unes segones eleccions. Abans que votar Rajoy com a president, el PSOE va viure una revolta inversa, de l’aparell contra les bases, que va acabar amb la dimissió forçada de Sánchez. A través d’una gestora es va facilitar una abstenció dels socialistes que va permetre, ara sí, la investidura de Rajoy. En el congrés posterior, Pedro Sánchez va tornar a guanyar però en tot aquest temps no ha desfet l’acció dels qui el van expulsar: s’ha negat a promoure una moció de censura de manera que, de manera passiva, continuen sent corresponsables que Rajoy segueixi a la Moncloa.
- Podem i Ciutadans es van auto-excloure mútuament. Es van negar a estar a un pacte on hi fos l’altre. Si s’haguessin consentit l’un a l’altre, s’hauria format un govern alternatiu al PP sense haver de tornar a passar per les urnes. En el cas de Ciutadans, va pactar primer amb el PSOE i després d’haver dit diverses vegades que els vots a la formació taronja no servirien per investir Rajoy president, els diputats d’Albert Rivera van sucumbir i ara s’han convertit en la crossa necessària perquè sigui el cap de l’executiu. Fins ara. Ara que les enquestes i els resultats a Catalunya els hi fan somiar amb el conte de la lletera, Ciutadans ha advertit que ara per ara no dóna suport als pressupostos generals de l’estat cosa que podria arribar a comportar a unes noves eleccions, les terceres en tres anys.
- En el cas de Podem, la seva defensa del referèndum (pactat) a Catalunya va servir a les altres tres formacions estatals per foragitar qualsevol temptació de pacte amb el partit d’Iglesias. A la seva manera, també es van fer forts i també amb la confiança dipositada a que una repetició de les eleccions permetria prendre vots ‘perifèrics’ als socialistes, especialment a Catalunya. Això va passar, sí, però paradoxalment va debilitar els socialistes i per tant la possibilitat de fer una majoria d’esquerres sòlida. De totes maneres, ara aritmèticament sumen prou diputats però ha passat el següent: entre promoure una moció de censura i renunciar a la idea de referèndum pactat, Podem ha optat pel segon moguts per una estratègia de càlcul electoral. I més després del 21D, on han vist que una part del seu vot ha passat del violeta al taronja sense tornar a passar pel vermell socialista.
Bé doncs, ningú qüestiona la legitimitat d’aquestes estratègies. Cada formació vol aspirar al màxim de suports per tenir més força a l’hora d’aplicar les seves propostes. I si per assolir això han de deixar l’estat un any i escaig en mode de provisionalitat els hi ha estat ben bé igual perquè a diferència de Catalunya, Espanya és un estat que pot funcionar per inèrcia i aquí pau i allà glòria. A Catalunya, aquestes quatre formacions, C’s, PSC, Catalunya en Comú i PP (que sumen minoria absoluta) han acusat Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP de provocar una paràlisi. Sense tenir en compte que, a diferència de l’escenari abans explicat, en aquest cas hi hagut també una intervenció paralitzant de l’administració (votada per PP, PSOE i C’S) però sobretot l’empresonament i exili de part dels seus dirigents, cosa que no passava amb uns Rajoy, Sánchez, Rivera i Iglesias amb plena capacitat de moviments.
En el seu dia, Junts pel Sí i la CUP van cedir pretensions (amb la renúncia d’Artur Mas al capdavant) i això va evitar unes segones eleccions. Ara Carles Puigdemont ha fet el mateix per la mateixa raó en unes condicions encara més dures. I si cal que vagin caient fitxes de dominó es farà. Abans això que sotmetre la ciutadania de Catalunya a una nova paràlisi, cosa que no poden presumir PP, PSOE, C’S i Podem. Així doncs, exigir desbloqueig, criticar estancament i donar lliçons de governabilitat sembla, com a poc, amnèsic si no hipòcrita.
