Un treball periodístic o acadèmic tan pendent com incòmode és el de l’origen territorial de les elits del poder estatal a Espanya. Els que manen a l’estat, d’on són? Són monolingües o bilingües? De les diferents sensibilitats nacionals presents a l’estat, amb quina s’identifiquen? Els que dominen un estat que se suposa que és de tots, són territorialment, lingüísticament i identitàriament representatius de la realitat plurinacional? O hi ha una de les nacions constitutives de l’estat que en domina completament els aparells de poder, aprofitant-se abusivament de la seva majoria demogràfica?
Qui signa l’article no té temps de fer aquest estudi, que hauria d’abastar múltiples institucions estatals, però per fer un tastet s’ha entretingut una estona amb l’origen nacional dels membres de la cúpula d’un poder, el judicial, que condiciona contínuament la política catalana, i es complau a fer saber a l’amable lector que, dels 21 membres del Consejo General del Poder Judicial, 17 són nascuts en territoris monolingües castellans. Disset de vint-i-un, un 81%. Una majoria aclaparadora, d’aquestes que et permeten exercir la unilateralitat. I a fe de Déu que l’exerceixen: enfilar-se a un cotxe és sedició, i punt.
Quins deuen ser els percentatges a les altres cúpules del poder? A la cúpula militar, a la de les Forces de Seguretat de l’Estat, al Tribunal Constitucional, a la Fiscalia? De quina nació deuen ser naturals, els advocats de l’estat i resta de l’alt funcionariat? I al cos diplomàtic? Quina és la nació hegemònica, i propietària de facto, de l’estat? Valdria molt la pena que algú fes aquest treball, perquè no és el mateix intuir les coses que veure-les negre sobre blanc: CGPJ, 17 de 21, 81%. Pot ser plurinacional un estat si aquells que en porten les regnes són monolingües i/o uninacionals?
(Obro parèntesi. Si algun lector federalista i per tant voluntariós està pensant en anar a mirar el percentatge de ministres catalans del govern més progressista de la història per demostrar que no tots els poders de l’estat responen al mateix patró, li estalvio la feina i li anticipo el disgust: dels 23 membres del Consell de Ministres, només un és nascut a Catalunya. Un de vint-i-tres, un 4,3%)
L’Espanya monolingüe, doncs, impera sense rival en el pont de comandament. Això no seria problema si, per exemple, la sensibilitat política majoritària entre els naturals d’aquesta nació fos d’allò més oberta i democràtica en relació a la qüestió nacional. Però aquí tampoc no hem tingut sort. Qui signa també s’ha entretingut a analitzar els resultats de les últimes eleccions espanyoles a les comunitats monolingües peninsulars. Doncs bé, si només s’hagués votat a l’Espanya castellana, el trifachito tindria una bonica majoria absoluta del 51,2% dels vots emesos. I el bloc monàrquic o bloc del 155 (trifachito+PSOE) va obtenir-hi el 81,43%. Aquesta és la sensibilitat política i la relació de forces dins de la nació que controla l’estat.
Com explica Ferran Mascarell amb lucidesa, Catalunya necessita un estat i històricament ha intentat que aquest estat sigui l’espanyol, però l’estat espanyol ha renunciat a ser l’estat dels catalans. L’estat espanyol és l’estructura de poder necessària per al projecte de dominació de la nació castellana sobre les altres nacions de l’estat. I per això només el poden conduir els que combreguen amb aquest projecte.
48 
