La tornada a la normalitat de cada setembre enterra les vacances d’estiu, que esdevenen un record cada cop més llunyà amb les primeres pluges, les primeres cues laborals a les rondes i les primeres entrevistes presidencials als mitjans públics d’aquest país. Meteorològicament encara cuejaran els caps de setmana de sol i calor, però en el dia a dia les xarxes socials tornen a estar plenes de grises sentències i tempestes de retrets que indiquen que ja hi som altre cop. La discussió política es degrada quan s’hi opina des de la visceralitat, i és que, a Twitter, poc present tenim en Joan Fuster quan deia no faces de la teua ignorància un argument. No és país ni mitjà per un debat seré i respectuós. Mandra.
En el rànquing de grans moments estivals lamentables tindríem la marxa de Messi al PSG, el pacte d’amagatotis entre el Govern i l’Estat per l’ampliació de l’aeroport del Prat i la tradicional foto raholenca estival dels de la unilateralitat sí, però només una mica (saltant-se vergonyosament les restriccions pandèmiques imposades i al·legant estar en un altre país —adéu, Països Catalans!—). Un enorme Jordi Turull creuant agraït el país a peu i en Jordi Cuixart tirant de la legitimitat que li dona la presó per fer callar una plaça que xiulava Ada Colau. Es pot o no caldria xiular a un polític? Debats sobre lluites compartides i dret a la protesta que es barregen intencionadament mentre els Mossos desallotgen a cop de porra les festes majors i deixen fer els botellots en una Barceloneta que no pot més de soroll i pudors. Més mandra.
La tornada ens enxampa amb la nevera buida i rentadores per posar mentre els partits van prenent posicions de cara a la nova temporada. La taula de diàleg, l’aprovació dels pressupostos del Govern i l’amenaça constant d’una sisena onada de contagis coronavírics són els caps de cartell d’un festival pel que ja no tenim ganes de seguir comprant entrades incondicionalment. Amb la Diada de l’11 de setembre a tocar, més que la independència, que també, caldria sortir al carrer per recordar als polítics que la democràcia representativa no hauria de servir per anestesiar els anhels de llibertat que bufaven fort durant la tardor de 2017. Com també caldria recordar que el control social imposat via tocs de queda té més a veure amb la malaltissa obsessió per l’ordre públic malentès que amb l’evolució de la pandèmia. Després de tants mesos i amb la salut mental tocada, que ve la sisena onada és com dir que ve el llop, costa de creure. Encara més mandra.
Per sort ni el carrer ni les lluites compartides han desaparegut del tot. Van revifar amb força amb l’assassinat homòfob d’en Samuel i ho fan diàriament en cada desnonament que el capitalisme provoca, els jutges avalen i els Mossos executen colze a colze amb els sicaris de Desokupa. Ara, com aperitiu a la COP26 contra el canvi climàtic que tindrà lloc a Glasgow aquesta tardor, el 19 de setembre cal dir-li al Govern que el clima, la salut i la vida no volen l’ampliació de l’aeroport i que ja seria hora, després de 100 dies, de tenir un full de ruta climàtic compartit i valent. Ja em disculpareu, però quan sento no sé què d’una República verda em poso a riure per no plorar. Mandra total.
No sé com ens ho farem si no ens calmem una mica i mirem endavant amb voluntat constructiva, perquè la repressió, en el parèntesi estival, no s’ha aturat. Saltem-nos la tornada a les escoles a les notícies i visem els fets que poden marcar l’agenda política aquesta tardor: els judicis contra les detingudes el 23S, aquells siete locos que deia en Tardà i que ara seran jutjats per terrorisme, i tot el reguitzell de judicis de la batalla d’Urquinaona, el segon gran moment de dignitat popular col·lectiva després de l’1 d’octubre. Que siguin aquests els moments que ens espolsin la mandra de les orelles i ens facin tornar a sortir al carrer. Encara que només sigui per solidaritat antirepressiva, el fet ja posa nerviosos als jugadors de pòquer d’ambdues bandes de la taula de monòlegs. Per això els opinadors de partit en parlen poc a les seves columnes i tertúlies. Preparem-nos i organitzem la resposta col·lectiva a la persecució judicial sobre l’independentisme popular. I és que fora dels despatxos i els passadissos, hi ha vida, hi ha patiment i, sobretot, hi és la brasa que pot tornar a avivar el foc. Fora la mandra.
