Sé que no estem acostumats a termes absoluts en aquesta època de conceptes líquids. Ho entenc. Tot és relatiu i encara ho són més les idees del camp de la moral i de l’ètica. La filosofia hi té molt a dir, en això de la maldat i la bondat. En el fet de saber si una cosa és objectivament bona o dolenta. Si hi pensem 10 segons hi ha moltes possibilitats que un dement com Hitler estigués convençut que allò que feia (el genocidi) era “bo” segons la seva mirada racista. Nietzsche es qüestionava si el mal era un assumpte absolut o simplement una idea cultural i religiosa assumida per la majoria. Una mena d’imposició que acabàvem interpretant com a “natural”. Permeteu-me que discrepi radicalment per encarar un cas que em té absolutament trasbalsat: el comportament i l’actitud del senyor Enric Millo al judici del Procés.
Tots ens n’hem fet un fart de riure de la trampa del Fairy. Només cal mirar Twitter i escriure “trampa del Fairy” per assegurar-te una bona estona de riures desbocats. La idea és tan rebuscada i ridícula que a tots aquells que vam viure l’u d’octubre se’ns escapa el riure. És una reacció involuntària, eh? És instintiva. Com una catarsi explosiva contra tota aquella tristesa que encara portem a dins. Va ser tan dur, tan intens… vam passar tanta por que explotem en una rialla histèrica quan un senyor diu que ma mare, o la meva dona, o la meva sogra posaven Fairy per fer caure a la policia i patejar-los el cap. Jo recordo perfectament les cares de la gent quan, mentre fèiem cua per votar, van començar arribar avisos que la policia estava pegant de manera salvatge. El cor m’anava a cent. Mai m’esborraran aquella sensació. Vam deixar passar la gent gran perquè votessin abans i així, si arribava la policia a repartir, no rebessin ells. Aquelles mirades de nervis i de por han estat convertides en reunions clandestines. En preparatius terroristes per obra i gràcia d’un judici esperpèntic. Enric Millo no és ridícul per haver dit que no-se-sap-qui li va dir que no-se-sap-com es va assabentar que ves-a-saber-qui estava preparant la-trampa-del-Fairy per fer ves-a-saber-què ves-a-saber-on. No. Enric Millo em va semblar malvat perquè va construir un relat increïble per a algú que va viure aquella jornada en primera persona, amb l’objectiu que antics col·legues seus passin vint anys a presó. No ho oblidem. Aquest és el resultat de les declaracions.
No estem parlant de mocar-se amb una bandera espanyola. Ni d’insultar Inés Arrimadas. No es tracta de fer una caricatura del Rei fent sexe o un acudit d’una víctima d’ETA. L’assumpte en qüestió és que el senyor Enric Millo, polític català que va ser diputat del Parlament des de 1995 fins al 2016, ha construït un relat contra polítics que mai, absolutament mai, han exercit cap mena de violència. No em crec que no sàpiga que són pacífics, els seus excompanys. Si fins i tot se n’han adonat dos presos d’Estremera que, només amb uns mesos, n’han tingut prou per veure que tancar Junqueras és injust. Tan conscients en són que han escrit una carta per defensar-lo. Com és que Millo no ho sap? Com és que Millo pensa que els catalans som miserables? Gent que para trampes per atonyinar policies? Ma mare? La meva dona? La meva sogra? Junqueras, com els altres polítics presos, són gent de pau que, això sí, van posar per davant la voluntat democràtica dels catalans. Tal com els vam exigir.
