“Marxo conscient de deixar el repte col·lectiu de millorar la gestió de les agressions masclistes” escrivia Mireia Boya Busquet al seu compte de Twitter, en una carta adreçada “a les seves companyes i als seus companys de militància” fa uns dies.
Vam llegir moltes i molts aquella carta, no només la militància, i n’ha parlat molta gent d’aquella carta: no només ho han fet les seves companyes i companys.
El Secretariat Nacional de la CUP emetia tot seguit un comunicat públic amb què lamentava la dimissió de Mireia Boya i reconeixia que “el sistema patriarcal atravessa les nostres vides i les nostres pràctiques militants”, i explicava que la Comissió Feminista de la CUP entomava el cas. “Davant la rumorologia” l’exdiputada i ‘membra’ fins llavors del Secretariat tornava a piular per explicar on no calia seguir buscant l’agressor.
Bé. Per sucar-hi pa. I n’han sucat molts, de pa, en aquest oli, però diria que no s’ha parlat prou d’allò més important: de la impunitat de les violències masclistes, i de com aquesta impunitat es polititza tant per les dretes com per les esquerres. No va de noms de persones, això, ni de colors polítics: que no ho polititzi ningú per aquí!
M’han vingut alguns records al cap, arran de tot això, i dues altres reflexions.
Els records: totes les dones feministes a les que he conegut, a l’Amèrica Llatina i a Europa, i que m’han explicat com als anys setanta van anar marxant dels espais socialistes perquè “el company” ho era només al carrer, que en arribar a casa i a molts llocs del partit era un mascle més. L’altre record, d’una mica més enrere, em ve de la mateixa Pasionaria (de la qual la història política patriarcal ens ha mostrat només la vessant més masculina que a tantes ens ha fet enrere tants cops): escrivia que “lo más doloroso es que tengamos que luchar contra la incomprensión de nuestros compañeros (…) hablan de democracia y se olvidan de que las mujeres son iguales que los Hombres” (va recuperar aquestes paraules Marta Cordoy, l’any 1979, d’un article de 1938 de la revista “Los trabajadores”).
Els records em parlen d’una història cíclica: les dones acabem buscant espais propis, si realment volem viure lliures de violències i podent transformar la realitat.
De les reflexions, la primera: traslladem els anys trenta y els setanta a la nostra realitat. Políticament, si cal. No som allà, cert, i llavors no es parlava de violències masclistes, no hi havia lleis d’igualtat, ni “organitzacions polítiques feministes”, ni protocols contra assetjaments sexuals, ni per raó de sexe, ni comissions d’igualtat, ni comissions feministes. El que no ha canviat, però, és la impunitat amb què actuen els patriarques i amb què deixen córrer les seves pràctiques violentes. Llavors ens han servit de poc totes aquestes eines. No polititzem nosaltres també les violències masclistes: despullem-les de política i deixem-les sense roba, nues, al descobert! Que cap mascle pugui amagar-se ni per la dreta ni per l’esquerra!
Del pa per sucar-hi dels darrers dies a mi m’ha quedat una pregunta, i aquí la segona reflexió: si fins i tot amb una persona tan mediàtica com Mireia Boya hi ha qui sap que pot exercir violència, quant d’impune es veu a sí mateix l’agressor (polític)?
Si més no, a la CUP entomarà el cas una “Comissió feminista”, i no una “comissió d’experts” (rotllo advocats, i tal, sempre homes, i això) de les que entomen i absolen tants i tants casos d’agressions masclistes a tantes i tantes institucions i espais.
