Ignoro si Pedro Sánchez té deliris o complexes d’emperador romà de film americà, però amb el seu acte d’aixecar el dit gros de la mà i facilitar l’indult torna a aconseguir una nova victòria per l’unionisme, sempre pervers i cínic socialista, amb el capteniment llimac, degut i càndid dels presos cada cop més trapezistes i menys polítics. Fent cas a l’estratègia de Sánchez col·laboren imprudentment en la “noble tasca” de blanquejar un estat que s’allunya de Turquia i pretén, amb la inestimable cooperació catalana, “recuperar” l’esperit de falsa concòrdia de la sempre esmentada i falsejada Transició. Els polítics espanyols, sobretot els socialistes, tenen sentit d’estat col·lectiu i els nostres (polítics) sentit del seu estat o interès particular. No cal dir que amb aquest predicament és molt fàcil i barat comprar i vendre la mercaderia catalana. I això va en l’històric d’aquesta “democràtica” Restauració borbònica, amb major o menor refinament, des de Miquel Roca a Gabriel Rufián i, havent passat per tota una legió de líders -o majordoms- polítics catalans a Madrid. No és la ideologia el que importa, el que compta és un sentit estratègic absurd de rebaixa competitiva de llur catalanitat que, abelleix més que no pas frisa, les elits polítiques madrilenyes. I així ens va i anem sumant o millor dit restant o dividint.
A aquestes alçades i amb tanta experiència acumulada que des de Catalunya no hàgim après que qualsevol proposta amb estendard socialista es tracti d’una enorme i flagrant nova presa de pèl palesa per quins viaranys, buits i viciats, transcorre Catalunya com a societat. La nostra s’ha convertit en una societat obsessiva en el redundant i l’auxiliar i descreguda dels valors clàssics que han fet gran Catalunya com a poble i nació. Si fos altrament, de molt diferent manera s’hagués escrutat tot aquest fals procés que, ara ens diuen ja obertament, no havia de conduir a la independència i si a una nova negociació amb Espanya. Sentida constatació no mereix indult ni justificació i si càstig peremptori i perdó prèvia severa expiació.
Semblants paraules expressades per boca de l’ínclit -per no dir penques- Jordi Sánchez i avalades, conseqüentment, pel seu cap Puigdemont havent-lo ratificat en el seu càrrec, tornen a demostrar dues greus i aterradores circumstàncies: una enorme baixesa moral per la qual els permet enganyar tot un poble amb proclames independentistes generadores de terribles per falses expectatives; i d’altra banda, un impensable per inconcebible desorbitat desconeixement de quin estat de nul·la tradició catalanòfila tenim -o tenen- al davant. La independència vindrà per una operació rumiada i forjada de mai mirar enrere a l’estil de Lot a la Bíblia en l’episodi conegut de la destrucció de la ciutat pecaminosa de Sodoma. Però com ens explica l’episodi bíblic quan mires enrere, tal i com expressen els mots de Sánchez o darrerament d’igual forma els de l’insensat Junqueras, et converteixen en estàtua de sal. Brillant metàfora per tota una classe política, a totes llums, inútil i inservible per la seva manca d’escrúpols i la seva incompetència racional, tècnica i estratègica.
Demà l’acte del Liceu, a Déu gràcies les orsini ja no s’estilen, mostrarà la que vol ser la cara amable de l’unionisme que en veritat és la més pèrfida i perillosa pel projecte catalanista i independentista: la falsa i distòpica tercera via. És justament en aquesta via, sortosament irrealitzable per natura i condició, on hi circulen els més grans botiflers entre els empresaris, sindicalistes, intel·lectuals o polítics; però avui, per la natura líquida, relativitzadora i canviant de les coses també hi trobem, dissortadament, els representants polítics, econòmics, intel·lectuals i sindicals que fa quatre dies s’omplien la boca de paraules d’independència i es vantaven de fer un país nou i millor en forma de república. Aquests, els més barruts, per hipòcrites, de tots ells, demà no hi seran en aquest acte, no gosen fer-se visibles car la dignitat i el coratge no formen part de llurs atributs. Aquests aquí no volen la foto, però entre vestidors, bambolines o sota les taules aplaudiran qui sap si desconsoladament aquest ignominiós acte motiu de la seva tranquil·litat institucional i pecuniària. Avui, demà i sempre la Generalitat, per ser una institució espanyola sota control executiu, legislatiu i judicial estatal, és el gran mur de contenció de l’independentisme. Qui no ho vulgui veure que segueixi creient en les mentides i falsedats d’un partits i uns líders que, ara sense matisos ni vacil·lacions, avalen la tesi del Jordi Pujol -qui l’ha vist i qui el veu- més patètic i descregut per la qual cal buscar un “apanyo” amb l’Estat. I és que avui amb tanta indecència i incompetència, ja ni parlar en saben…
3 
30 
