Darrerament Oriol Junqueras i Raül Romeva han coincidit a afirmar, en sengles entrevistes, que no es pot fer la independència amb el 50% de la població en contra. Amb diverses variants, és un discurs que fan també altres dirigents d’ERC i que ha rebut moltes crítiques des de dins de l’independentisme, algunes d’elles ben argumentades. Voldria dir-hi la meva.
Si l’afirmació de Junqueras i Romeva està feta des del pla moral-democràtic, simplement no hi estic d’acord i em semblaria un error molt greu. No hi hauria res d’il·legítim en una independència a partir del vot d’un 50,01% de la gent, és a dir amb el vot en contra del 49,99%. Més aviat al contrari: en termes purament democràtics, la il·legitimitat seria que el 49, 99% imposés al seva voluntat al 50,01%. L’espanyolisme il·lustrat (l’altre, el majoritari, ni tan sols discuteix d’aquestes coses) acostuma a dir que un canvi històric de conseqüències tan profundes i estructurals com la independència hauria de ser aprovat per una majoria qualificada del vot popular (55%? 66%? No se sap), o bé que hauria de requerir la victòria independentista en dos referèndums separats per un lapse de temps que permetés comprovar que, efectivament, la voluntat de separació és consistent i no fruït d’un arravatament passional. Òbviament són maniobres argumentals que perverteixen el principi democràtic i només busquen, des del privilegi i el paternalisme de qui té conquerida la posició de poder, posar barreres impossibles de saltar a l’adversari polític. De ser portades a la pràctica, el futur de Catalunya el decidiria la minoria, no la majoria.
Dubto molt que Junqueras i Romeva estiguin en aquesta línia de pensament. Més aviat em sembla obvi que no parlen des del pla moral-democràtic (i si ho fan, ja ho he dit, crec que s’equivoquen de mig a mig), sinó que parlen des del pla fàctic. És a dir, parlen de quina és la força necessària per aconseguir imposar la independència quan l’estat que tens al davant és hostil al plantejament democràtic pur. I aquí sí que estaria molt d’acord amb ells, perquè ja no estaríem parlant de quina seria en justícia la força necessària, sinó quina serà, en la realitat, la força que hauràs d’acumular per aconseguir la independència o per forçar un referèndum on, aleshores sí, qualsevol plantejament que no sigui el de la meitat més un dels vots seria inacceptable.
L’estat espanyol no només és hostil a la idea de la independència de Catalunya, sinó que no emet senyals britànics o canadencs en relació a un possible referèndum. A més, té blindada la Constitució unitarista a través de la majoria demogràfica de l’Espanya castellana i els partits polítics que la representen, i compta amb el control i la complicitat proactiva dels aparells coercitius policials i judicials per aixafar la dissidència catalana, aplicant el grau de violència que considera que es requereix en cada moment, com es va demostrar l’1O. I no només té tot això, sinó que forma part d’un club d’estats sobirans que es protegeixen entre ells i sense el reconeixement dels quals la independència de Catalunya seria una aventura inviable. Per acabar-ho de reblar, en totes les convocatòries electorals des de l’inici del procés, els partits partidaris de romandre a Espanya (ja sigui amb més autogovern, amb el mateix o amb menys) han acumulat més del 50% del vot popular. En totes. És davant d’aquest panorama fàctic, que molts independentistes constatem que no és veritat que ho tinguem a tocar i que qualsevol crida o acció encaminada a acumular més força per tombar la paret és pertinent, necessària i útil per avançar sense defallir.
Per desgràcia, la independència no és una qüestió de justícia sinó de força. De relació de forces, de capacitat d’imposar un projecte polític o un altre. Ho ensenya la història de la humanitat i ho diu la realitat cada dia. Tenir raó ajuda, segur, però el cementiri és ple de nacions que tenien raó. Havent renunciat explícitament a la violència, a l’independentisme no li queda una altra opció que acumular força democràtica a través del vot i la mobilització, tanta força com sigui possible, sense deixar mai de sumar-ne, fins que la paret trontolli i l’escenari pugui canviar. Quin serà el percentatge? Aquesta és una pregunta inútil, perquè no té resposta a priori, només a posteriori. No estem parlant d’una nota de tall a partir de la qual, científicament, la paret cau. La majoria necessària que haurà calgut només la sabrem quan la paret caigui. I direm, ah mira, era aquesta.
43 
1 
