El poder sempre amaga les seves cartes per protegir els seus beneficis, per perpetuar-se. Que tot resti sota control depèn de si es dona massa informació o no. Justament, la discreció, la confidencialitat i aquella roba bruta que sempre se’ns demana de rentar a casa són els mecanismes que els poderosos utilitzen per perpetuar el seu domini: econòmic, polític, patriarcal. Això de ser transparents de cara a l’opinió pública no agrada, no sigui que els ciutadans es tornin massa crítics i puguin organitzar-se per protestar contra aquest poder. I qüestionar-lo. Anem amb alguns exemples.
Les farmacèutiques. Aprofiten el poder que els ha donat la pandèmia descaradament, per enriquir-se. Oculten el preu de les vacunes sota clàusules de confidencialitat en contractes dels quals no sabem res. Negocien amb els estats la seva distribució en funció del preu que aquests estan disposats a pagar per ser els primers a vacunar a la seva ciutadania. Ni tan sols sabem què han acordat entre ells sobre la transferència de les dades de les persones que rebran la vacuna. Només sabem que els països més pobres no estan rebent dosis i que la Unió Europea ha estat enganyada per aquestes multinacionals i en rebrà moltes menys de les acordades. El poder aquí, no és públic, està en mans de les corporacions farmacèutiques privades a les quals els és igual salvar més o menys vides. La discreció va a favor del benefici empresarial i en contra de la vida.
Pablo Iglesias. Ha sortit a dir que els presos polítics han de ser lliures just el dia en què se’ls retorna el tercer grau, a l’espera del sempre present recurs de la Fiscalia i el beneplàcit del malvat Suprem. El vicepresident espanyol ha reconegut en una entrevista a TV3 que s’està treballant per un indult, però ha demanat discreció perquè funcioni. La discreció d’una cel·la a Wad-Ras, Puig de les Basses o Lledoners no deu ser prou per explicar-nos qui frena la llibertat dels nostres presos. Els milers d’encausats tampoc són prou per demanar obertament l’amnistia, sense tanta discreció, sense despatxos tancats. Però bé, tenim eleccions, no és casualitat que el missatge el doni ara que els Comuns es juguen un bon resultat esgarrapant vots a PSC i ERC. És el confieu en mi dels poderosos. La fe en un canvi que mai arriba, perquè faria perdre el poder, ara que l’ha tastat. La discreció va a favor del Règim i en contra de la llibertat.
Les organitzacions i empreses. Quan han hagut de fer front a alguna denuncia per violència masclista, sempre han demanat discreció. Protegir les víctimes que denuncien amb aquell clàssic dels masclisme que proclama que la roba bruta es renta a casa. La gran trampa per a les dones que, si optem per la discreció, seguim soles, aïllades, en silenci. El benefici del dubte i la presumpció d’innocència per als poderosos. No en malparleu, les acusacions s’han de demostrar, diuen, encara que les estadístiques sobre denúncies falses siguin contundents: només el 0,01 %. La discreció va a favor de la violència masclista i en contra de la igualtat.
Una discreció que no tindran els contagiats per Covid que vulguin votar el 14 de febrer. Entre les set i les vuit de la tarda els veurem desfilar pels col·legis electorals. Tothom sabrà qui són, tothom dirà que per què van a votar posant en risc els membres de les meses. Seran els leprosos del nostre temps. Assenyalats. El Govern no ha estat capaç de pensar cap tipus de mecanisme que garanteixi el seu dret a vot alhora que el seu dret a la privacitat, sense contraposar aquest a un tercer: el dret a la salut de les persones que formaran les meses. El dia de les eleccions, de set a vuit de la tarda, no hi haurà discreció, perquè no hi ha poder.
100 
39 
