Si encara no l’heu vist, recomano, i molt, el fragment televisiu de l’Eduard Voltas en què defensava que el 2 d’octubre es parlés de l’1 d’octubre a classe. L’argument definitiu va ser fer la ucronia de què hauria passat el 18 d’agost, l’endemà del 17A, a les aules catalanes. Vull pensar que també se n’hauria parlat. I vaig més enllà amb el paral·lelisme. Què hauria passat a les escoles de Ripoll? Se n’hauria parlat? Els professors haurien donat la paraula als alumnes musulmans perquè opinessin? Això seria assenyalar-los? I una volta més de cargol. Fer això seria delicte d’odi?
És aquí on volia arribar. S’està contaminant i pervertint un debat -que hauria de ser pedagògic- per culpa de la desproporció. Vagi per endavant que sóc partidari, com en Voltas, de parlar a classe de tot allò que afecta –com ell va dir – “la classe, el barri, la ciutat o el país”. Però el fons d’aquest article no és pronunciar-me sobre la bondat o no de parlar del referèndum i les càrregues policials a classe sinó el preu que s’està pagant per fer-ho.
És una balança absolutament desequilibrada pel simple fet que els nou professors de l’IES Palau de Sant Andreu de la Barca partidaris de fer aquest debat a l’aula s’estan enfrontant a una acusació de delicte d’odi mentre que els seus detractors simplement han de fer front a arguments contraris, com en una discussió normal. És a dir, si sóc un professor que plantejo el debat polític a classe puc acabar en un judici mentre que si sóc un professor que no el vull fer, no em mouré de l’àmbit normal d’aquesta controvèrsia: l’escola.
Aquesta desproporció és la mateixa que impregna la majoria de confrontacions derivades del procés. Hi ha una part més penalitzada que l’altra. L’extrem màxim d’això és la presó. Durant molt de temps es va discutir sobre si els famosos plens del 6 i 7 de setembre van ser un error o no. El mateix amb la manera com es va gestionar la declaració d’independència. Molt bé: s’hi pot estar a favor o s’hi pot estar en contra però… el preu a pagar és la presó? Hi ha una desproporció flagrant. Una desproporció pel simple fet que, en cas que fossin errors polítics, la penyora també hauria de ser política, mai penal. (I de fet, les urnes del 21D no van ser un càstig precisament per als independentistes).
I com aquests, desenes i desenes d’exemples. Hi ha un plus d’agreujant que desestabilitza el debat i el fa injust. Es pot parlar de la idoneïtat o no de les accions del CDR, però aquesta polèmica queda absolutament pervertida (i en conseqüència hauria de quedar anul·lada) quan se’ls acusa de terrorisme. Hauria de passar el mateix amb TV3. No es pot parlar de la seva línia editorial si en un cantó de la discussió es proposa tancar-la. Què se’n pot esperar d’un debat en què una de les parts té la potestat de clausurar la cadena? O per tancar el cercle; respecte la qüestió del IES Palau: en aquest centre hi ha una quarantena de pares que són guàrdies civils. D’aquestes famílies, només vuit han fet les denúncies. Quan Albert Rivera va penjar el tuit amb les fotografies dels nous professors denunciats estava servint en safata les seves identitats al seu milió de seguidors.
