Raül Romeva desgranava al terrat del Museu d’Història de Catalunya l’essència dels passos a seguir en els propers mesos, un seguit d’actuacions que hauran de portar a la desconnexió de Catalunya de l’Estat al que actualment pertany.
De desconnexions n’hi haurà l’econòmica, la judicial, la constitucional i jurídica, l’energètica, la financera i moltes d’altres, totes elles de gran importància i amb elements senzills i ja resolts i altres de gran dificultat però que caldrà afrontar també.
Però totes les desconnexions, en qualsevol d’aquests àmbits i fins i tot en els més personals, tenen un element comú que és la presa de consciència i la determinació voluntària de començar a pensar, a decidir i a actuar per nosaltres mateixos, nosaltres el poble de Catalunya.
El discurs d’en David Fernández, de l’Oriol Junqueras, de l’Artur Mas, igual que també el d’en Raül Romeva, la Carme Forcadell o la Muriel Casals, entenent com a discurs el fil conductor de les seves propostes i arguments en relació a allò al que ens enfrontem el proper 27-S, denoten una nítida, ferma i convençuda presa de consciència i determinació en començar a pensar, a decidir i a actuar per nosaltres mateixos, nosaltres el poble de Catalunya.
Per contra, immediatament després del pacte de la candidatura de “Junts pel Sí”, determinades forces han adoptat un discurs autonomista que semblaven haver superat en temps recents. UDC, amb Duran Lleida i amb Espadaler al capdavant i ICV-EUiA, amb Dolors Camats i Joan Coscubiela com a veus cantants, han assumit el discurs de Miquel Iceta sobre la necessitat de diàleg amb el govern espanyol, d’actuar dins de la Constitució Espanyola i de reformar Espanya per després poder resoldre adequadament la qüestió catalana, un argumentari tant suat que ja no convenç ni la seva pròpia gent, el que els ha dut emmascarar-lo amb un atac frontal a la figura d’Artur Mas, un atac agre i fora de lloc i que només s’entén per la necessitat d’arribar amb les passions allà on no arriben amb les raons.
Ja ho repetia incansable també Romeva: “Aquestes no són unes eleccions autonòmiques, són el plebiscit, el referèndum que no hem pogut fer”. Aquest és el sentit d’Estat que volíem, aquesta és la superació de la realitat que alguns descol·locats pregonen, però que nosaltres, el poble de Catalunya, farem el 27-S.
