Últimament, hem pogut concloure que els joves són culpables d’una munió de coses terribles. Són els culpables de profanar els sagrats negocis de la ciutat de Barcelona. Concretament, del passeig de Gràcia, l’epicentre simbòlic de la rendició catalana als diners dels estrangers rics. També són culpables de l’expansió imparable del coronavirus. Les seves festes prohibides i les pèrfides reunions d’amics sense mascareta abans de les deu de la nit, fent una cervesa a peu dret i a corre-cuita abans que la policia els multi per ser al carrer. Culpables que els seus familiars estiguin ingressats i col·lapsant les UCIs. Són culpables també, els joves, de tractar-nos malament quan treballen en botigues o restaurants. Al contrari que els seus pares, els joves no tenen vocació de botiguers ni de cambrers. Sembla que només treballin per guanyar un sou i no ens fan la rosca ni ens diuen coses boniques i falses per animar-nos a gastar com a bons clients. I el més greu de tot, els joves són culpables de guanyar-se la vida amb una cosa que nosaltres no entenem, com YouTube, i, a sobre, marxar a un altre país per pagar menys impostos. Els joves són culpables de pràcticament tot i, fins i tot quan els hem de defensar per lògica democràtica, com en el cas de Pablo Hasél, no ens n’estem, de dir que la seva música ens fa fàstic. Que ni tan sols és música, per a nosaltres.
Ben mirat, és meravellós el que fan els joves. Tot aquest rosari de culpes que els aboquem són una resposta sense pal·liatius a la nostra misèria adulta. Són un mirall i una rèplica a les nostres pors, a les nostres enveges i a la nostra frustració. No a la seva. Els joves trenquen tot allò que nosaltres odiem però no tenim el valor de trencar amb les nostres pròpies mans. Quantes vegades han sentit a casa que la societat està pervertida, que la policial és violenta i gaudeix pegant als manifestants, que les grans marques comercials abusen dels treballadors, que Espanya es queda els nostres impostos i els utilitza de manera injusta, que la pau és inútil i que deixar-se la pell a la feina per fer que el patró sigui més ric és patètic? Quantes vegades hem sembrat la llavor de tota aquesta desesperació a casa en petites i intranscendents converses de sopar? Quantes vegades els hem animat amb silencis a que actuïn? Els fills que han vist com els seus pares arribaven fatigats de la feina queixant-se d’un sou que els esclavitza. O que ploraven amargament perquè no s’ha assolit la república després de deu anys de manifestacions pacífiques. Què esperàvem que passés després de tota aquesta educació en la derrota?
Els hem donat tota la munició del món. Cada insult contra la Guàrdia Urbana ha abocat unes gotes de benzina per encendre el furgó del dissabte. Cada vegada que ens hem queixat de les mesures contra la Covid-19 els estàvem dient que les seves reunions festives no eren una irresponsabilitat sinó un acte legítim de rebel·lia. Cada aparador trencat és un mirall esmicolat on es reflecteix la nostra revolució hipòcrita. La guerra de sofà que fem els adults, mancats de vigor i sobrats de prudència, que justifica la valentia i energia dels joves. I atenció, no dic que les nostres queixes siguin injustificades, però no podem buscar culpables com si tot això no tingués res a veure amb nosaltres i amb els nostres pares. Hem de ser conscients que a vegades, per desfogar-nos, alimentem la violència dels fills. El pacifisme és una manera de viure i és incondicional.
8 
13 
