A voltes amb l’aniversari de la proclamació de la República -II- un seguit de batlle d’ERC i Junts han tingut a bé posar banderes espanyoles tricolors en llurs balcons d’ajuntament. Es veu que si són republicanes no deuen ser tan espanyoles i, heus aquí, una nova i significativa paradoxa d’aquest mal dit independentisme que malda per desfer-se d’Espanya per després, com amb moltes parelles amb problemes, aplicar allò del “ni contigo, ni sin ti” que dirien els nostres veïns espanyols, monàrquics o republicans tant se val. Sona allò “d’antes roja que rota”? És el pragmatisme d’estat que aquí, els nostres polítics d’eterna minoria d’edat encara no han après i s’entesten en picabaralles absurdes car el projecte polític més enllà de la menjadora és inexistent per gràcia i fruïció dels unionistes.
En aquest sentit, caldria de nou, car el poble no aprèn, no passar per alt que l’arribada de la República, una gran revetlla popular en paraules d’Ortega y Gasset, fou un intent de salvar la unitat d’un estat tocat de mort per la deixadesa reialista i amb molts i sensibles fronts oberts. El front o foc català, mai extingit com bé explicava Cambó al foragitat rei, brillava amb llum pròpia i calia inventar-se quelcom per reconciliar les aspiracions catalanes dins “la nova Espanya” laica i republicana. I amb això que de la República catalana de Macià passàrem, com per art d’encanteri del sempre malèfic Marcel·lí Domingo, a la Generalitat. Un nou experiment d’obertura d’aigua dels pantans cap a les botes de vi de les aspiracions catalanes. Com que en el fons, com bé deia Unamuno, només ens importa l’estètica els espanyols ho revestiren d’un xic d’història i carrincloneria i ens encolomaren una institució que certament era més que el no-res monàrquic però, molt lluny del que podia aspirar el poble de Catalunya, majoritàriament seguidor de Macià i d’una independència o almenys d’una solució confederal.
Salvant les distàncies temporals amb l’estat de les autonomies passà, si fa no fa, el mateix i les aspiracions catalanes sempre es veien rebaixades per noves aixecades de camisa o incompliments flagrants -honorar la paraula donada no és tradició dels estadistes espanyols- o amb decisions absurdes de la nostra part, o mal aconsellades, com amb el concert econòmic. Tot això, ve a tomb per la nova frase que vol fer forat i fortuna: la confrontació intel·ligent que predica i pregona Puigdemont i la seva encantada -amb les dues òbvies accepcions- gent. En realitat, si el que volem és definir acuradament l’estat de les coses amb Espanya, potser ens caldria més referir-nos a una confrontació, intranscendent, indolent, inexistent i sempre inintel·ligible. Bàsicament perquè com amb la Mesa de Diàleg, les estructures d’estat o amb l’ensulsiada del “ja som República” no hi ha déu a la terra -amb perdó de l’expressió- que les vegi i menys encara que les entengui. És una nova fugida cap endavant que hom espera que els catalanets de memòria de peix es tornin a empassar i així fins el dia del judici final. Aquí sí, confiem amb la justícia.
És clar, després d’una derrota d’efectes metastàtics una confrontació intel·ligent exigiria, a banda d’una nova estratègia honesta i amb voluntat guanyadora, el recanvi dels líders perdedors i més encara d’uns líders que com es desprèn de les seves pròpies confessions “volien perdre” ja que cercaven un pacte d’estat i “anaven de “farol”. Entestar-se en ignorar aquest fet palesa una obstinació militant per la claudicació que és el suïcidi col·lectiu i, tal vegada, definitiu. És més, moures només en el terreny de la compassió exculpant aquests de tota responsabilitat política és elixir i antídot per un estat que surt clarament reforçat del pols català no materialitzat l’octubre del 2017 per una mescla de frivolitat, temeritat, covardia i certament traïdoria. Cap dels tres grans partits es salva d’aquest judici sever, el seu silenci i abandonament és complicitat amb l’estat que deien combatre. I l’argument de la violència val pel Xile del 73 o l’Argentina dels anys de plom i no pas per l’Espanya actual que si treuen els tancs som independents l’endemà.
Només una societat avui malalta mancada d’autoestima i dignitat, com la catalana, pot tolerar semblants actes d’irresponsabilitat. Algun dia, en un judici espero no sumaríssim, Puigdemont i Junqueras ens hauran d’explicar per quin motiu l’octubre del 2017 renunciaren i renegaren de l’oferta de Charles Michel, llavors primer ministre belga i avui president de la UE, d’una mediació internacional. Potser el de Girona ja albirava reeditar la sociovergència a la diputació de Barcelona i el metropolità fer un nou tripartit amb socialistes i podemites amb l’Illa, l’Aragonès o el ximple útil que s’escaigui al capdavant. I és que de pensar en petit no ens guanya ningú.
5 
4 
