Vaig estar a punt d’escopir el cafè pel nas, l’altre dia, quan vaig llegir que una escola de Barcelona considerava que el conte de La Caputxeta Vermella era poc apropiat per a nens petits. Precisament el seu públic objectiu. Resulta que, segons l’escola en qüestió (Tàber), La Caputxeta Vermella l’has de llegir a partir de l’edat que a ells els sembla correcta. Més o menys quan siguis prou adult com per saber que està malament matar llops, que és lleig menjar-te una àvia, que és poc feminista que et salvi un llenyataire i que, els encàrrecs, poden fer-los els fills, no només les filles. Si no ets capaç d’entendre tots aquests conceptes bàsics de la postmodernitat no t’hauries ni d’acostar a La Caputxeta Vermella. Ep! Ni a 199 contes més que l’escola Tàber ha retirat de la seva biblioteca per considerar-los “tòxics”, literalment. És a dir, que si un nen petit llegeix La Caputxeta Vermella, per exemple, s’intoxica. És emmetzinat amb unes idees que l’escola Tàber considera incorrectes.
Bé, he de dir que no és cap novetat, això. Durant segles, diversos personatges, institucions, partits polítics i religions han retirat llibres que consideraven “tòxics”. Ells també pensaven que tenien raó. L’Església Catòlica se sentia exactament igual que l’escola Tàber quan prohibia llibres sobre sexe. Exactament igual. És la perspectiva la que ens ha fet entendre l’error. La notícia em va recordar automàticament aquella obra mestra anomenada “Contes per a nens i nenes políticament correctes” (Quaderns Crema) de James Finn Garner traduït al català pel Quim Monzó i la Maria Roura. Un llibre del 1995 que vaig llegir a la universitat (fa molts anys) i que mai vaig pensar que es faria realitat. Una sàtira meravellosa en la qual l’autor rellegeix tots els contes clàssics i els reescriu sense sexisme, ni violència, ni maltracta animal, ni discriminació per edat o condició social… Doncs bé, ja ho tenim aquí. Fa poc, una amiga embarassada es va fer una ecografia i el seu metge li va dir “ara no diem si és nen o nena, sinó si té penis o vagina, perquè la identitat sexual ja la decidirà”.
Mireu, a banda de la gràcia que em fa tot això, no tinc cap ganes de convertir-ho en una mena de debat polític. Puc estar absolutament equivocat. L’escola Tàber i el ginecòleg de la meva amiga poden tenir raó i estar fent el món un lloc millor amb aquestes petites decisions. Ara bé, hi ha una cosa que és una obvietat, i és que la majoria de la gent arrufa el nas davant d’aquestes idees. S’atabalen quan es comencen a consensuar decisions estrambòtiques que afecten coses com dir “nen o nena” o prohibir contes infantils. I sabeu qui ho sap, això? Sabeu qui se n’aprofitarà d’aquesta situació? El populisme. Santiago Abascal va trigar un sol dia a convertir l’escola Tàber en una arma electoral. El dia després que sortís la notícia va ironitzar sobre les raons per apartar el conte de La Caputxeta: “He pensado, al comenzar a leer, que es a la niña a la que mandan a hacer un recado, no a un niño. Y, claro, la niña haciendo recados, en lugar de ser astronauta… Una demostración de machismo, y encima lleva falda y no pantalón. Y encima el malo es el lobo, así que no sólo molesta a las feministas supremacistas, sino también a los animalistas”.
Donald Trump no va guanyar només perquè prometés que faria un mur a la frontera mexicana. Va guanyar perquè es definia com “l’home del sentit comú davant les bogeries dels progressistes” i molta gent, americans normals i corrents, es sentien identificats amb aquest missatge. Amb algú que és “normal”, com ells. Em fa patir que aquests petits gestos (carregats de bona voluntat) permetin que algú d’extrema dreta com Abascal es col·loqui a la centralitat. S’adjudiqui el sentiment majoritari. I ho faci cridant això: “Ganaremos a los progres porque están locos”. Si realment ho diu és perquè percep que moltíssima gent pensa que ens hem tornat bojos tots plegats. I ells ho utilitzaran.
