La foto de l’aterratge del president a l’exili a l’aeroport de Brussel·les procedent d’Hamburg, per comptes de la seva imatge a les portades de la premsa espanyola emmanillat i custodiat per la policia espanyola a Barajas camí d’Estremera és, com va ser l’1-O, una humiliació per a un règim autoritari que, malgrat que té ostatges polítics i és violent, no aconsegueix anorrear ciutadans i líders polítics pacífics, ni a Catalunya ni a Europa. La llibertat del president Puigdemont i de la resta d’exiliats és una eina potentíssima per començar a bastir la república des de l’exterior. Treballant per recuperar els presos polítics i per continuar evidenciant davant la justícia internacional que l’Espanya encegada en la seva Constitució està més a prop de Turquia que d’una democràcia europea. Però sobretot, fent passos reals per quan hi hagi una nova oportunitat.
Però no n’hi ha prou a tenir Puigdemont i els exiliats voltant pel món. Europa només mou fitxa quan té un problema sobre la taula, mai d’ofici. El president a l’exili entre reixes espanyoles hauria qüestionat la independència de la justícia alemanya per haver-se-se refiat del jutge Llarena. I els consellers i Marta Rovira i Anna Gabriel també eren un problema per a democràcies consolidades, que haurien quedat tacades en cas d’extradir-los per raons polítiques i no delictives. No es pot obviar que la repressió brutal ha deixat tocat l’independentisme institucional i ha reobert ferides. Costaran de cosir, però fins ara sempre han cicatritzat. I el carrer torna a ser clau per donar una nova empenta i obligar els partits a reflexionar sobre què va fallar després de l’1-O.
Aclarir per què no es va materialitzar la República, reconèixer errors i pors, però també encerts, pe quan arribi una nova oportunitat. I que els ciutadans que van votar l’1-O n’estiguin al corrent ha de ser el primer pas per reprendre el camí. Hi ha un exili i un carrer forts per convertir el cas català en un problema insuportable per a les democràcies del món i per a Espanya. Amb aquestes dues potes ben cimentades, la més dèbil, el Govern interior, quedarà reforçat i protegit de la poma enverinada que el PSOE pretén que mossegui.
