Les primeres jornades del judici han provocat una estranya mescla d’hilaritat, sorpresa i indignació en l’opinió pública catalana. La feblesa de les proves exhibides fins ara i la maldestra actuació de les acusacions –que ha ratllat en alguns moments la incompetència professional–, combinades amb la digna defensa política de la majoria dels acusats (no tots), deixen un primer balanç polític clarament favorable a l’independentisme. Un balanç, el polític, que difícilment es torçarà d’aquí al final del judici. Les pròximes setmanes hi haurà moments profundament dolorosos, sí, com la desfilada de dotzenes de policies agressors de l’1O fent-se passar per agredits, però l’exhibició pornogràfica de la mentida no farà més que reforçar la imatge d’un judici polític i injust basat en una instrucció plagada d’irregularitats.
Alerta, però, amb enganyar-se sobre l’estratègia de l’estat. L’estat no és un partit polític i no es presenta a eleccions. L’estat fa balanç amb paràmetres diferents de vostè i jo. I l’estat pot assumir una derrota comunicativa total, com probablement acabarà essent aquest judici, a canvi d’una recompensa molt valuosa per a ell: l’escarment ad futurum. Cal ser molt conscients que l’1 d’Octubre i tot allò que el va envoltar va ser viscut com una profunda humiliació. Es va atemptar contra allò més sagrat, la unitat d’Espanya, i a més es va fer deixant en ridícul els aparells de l’estat. Una ofensa màxima. La màxima ofensa. Uns fets que l’estat no pot deixar impunes, i no tant pensant en els protagonistes passats, sinó sobretot en els futurs.
Per això, davant del desgavell de les acusacions i l’evidència de la feblesa de les proves, l’estat ha reaccionat immediatament a través de la veu del Rei, tornant a centrar la jugada. El missatge del monarca és un recordatori, no adreçat a l’opinió pública sinó sobretot als servidors de l’estat que intervenen en aquest procés: si es pot desafiar la unitat d’Espanya i humiliar els aparells de l’estat sense un càstig sever l’edifici es desmorona perquè, mostrant feblesa en allò que és fonamental, es convida el sediciós a repetir. Tot plegat resulta demencial per a consciències pulcres i per a tots aquells que pensen, com Ernest Renan, que la nació és o hauria de ser un plebiscit diari, reunió voluntària de ciutadans que comparteixen valors comuns. Des d’aquest punt de vista, el judici deixa ben clar que Espanya ha renunciat a ser nació a Catalunya per passar a ser només estat: coerció, força, imposició.
