José Luis Rodríguez Zapatero ho ha aconseguit de nou. Ha tornat a perpetrar una jugada estratègica efectista en lloc d’una acció política efectiva. Fa alguns dies el president espanyol va proclamar que li semblava “incomprensible” que Espanya no pogués assistir a la cimera dels vint Estats del món que pretenen refundar aquest dissabte a Washington el sistema financer internacional. Zapatero va afirmar, a més, que, si aconseguia una cadira en la reunió, guanyaria Espanya, però que, si al final no se’n sortia, l’únic responsable seria ell. Massa honest i massa bonic per ser cert. Tots els analistes polítics sensats se’n van fer creus.
El president del govern de l’Estat no s’ha guanyat precisament fama de polític honest en les seves intencions. Més aviat intenta traure’n profit sempre, ni que sigui a costa de deixar estacats els uns i els altres. Només cal preguntar-ho aquests dies als dirigents d’Iniciativa. Ara tot just es compleix el termini que es van fixar amb el govern central per pactar una fórmula justa de finançament a canvi de retirar el suport a una compareixença personal de Zapatero al Congrés. El president espanyol ha intentat resoldre el compromís amb una nova i buida declaració d’intencions. Per això resultava tan estrany que José Luis Rodríguez Zapatero comprometés públicament la seva solvència política en un objectiu que semblava, almenys, arriscat. Sense la complicitat de l’amfitrió –el govern de l’encara president en funcions George W. Bush- Zapatero no tenia cap garantia d’assitir al G-20.
I Bush no es compta precisament entre els escassíssims aliats de Zapatero en l’escenari diplomàtic internacional. Com que qui més defensava l’aspiració del president espanyol era Nicolas Sarkozy, els més desconfiats van començar a pensar que era en França on s’amaga la clau de tot plegat. I finalment el petit secret s’ha desvelat. Corresponen a l’estat veí dues cadires a la conferència. L’una com a membre del G-8 i l’altra com a president de torn de la Unió Europea. La solució ha estat elemental. França cedirà un dels dos llocs a Espanya i els Estats Units no vetaran la decisió. En definitiva, tampoc el govern de Bush necessita cremar energies contra algú que no mereix l’esforç. José Luis Rodríguez Zapatero ja devia saber quan va obrir converses sobre la qüestió amb Nicolas Sarkozy que tot plegat es podia encarrilar amb una fórmula que no implica cap reconeixement a la influència real d’Espanya. El president espanyol podia haver fet públic des del primer moment el recurs per participar en el G-20 sense la intervenció de l’amfitrió, però es va estimar més amagar la jugada i fer una declaració impactant de risc diplomàtic personal. Enhorabona, president, ho ha tornat a aconseguir.
