L’escriptora i activista política Ana Blandiana (el seu nom real és Otilia Valeria Colman), directora del Memorial de les Víctimes del Comunisme i de la Resistència de Romania, té una sentència que diu “Quan la justícia deixa de ser una forma de memòria, només la memòria pot ser una forma de justícia”. Això és el que famílies de represaliats del franquisme, entitats i partits polítics han intentat fer des de l’anomenada Transició espanyola, trobar justícia i aconseguir des de l’Estat polítiques valentes de memòria. Potser dir-ne “valentes” no és prou adequat, potser ho és més “responsables”, que assumeixin responsabilitats estatals i s’adeqüin als criteris de veritat, justícia i reparació.
La llei vigent de memòria es va quedar molt curta, i el temps ho ha demostrat, no complia els criteris esmentats, ni tampoc no els compleix el nou projecte de llei que es tramita al Congrés dels Diputats. Ni reparació ni justícia. Ni fosses obertes a càrrec de l’Estat, ni aplicació de les recomanacions i exigències dels grups de treball de l’ONU, ni justícia als tribunals espanyols (amb poques excepcions). Han hagut de ser les famílies, entitats i partits representants dels vençuts els que promoguin l’anomenada Querella argentina per trobar la justícia universal que els ha estat negada a Espanya des del 1939.
La setmana passada la jutge María Servini va donar noves esperances als més de 400 querellants i als defensors del dret penal internacional de drets humans en dictar una interlocutòria de processament de l’exministre de Relacions Sindicals i de Governació franquista Rodolfo Martín Villa per quatre assassinats el 1976 i el 1978, delictes de lesa humanitat. María Servini havia emès el 2014 una ordre internacional de recerca i captura contra Rodolfo Martín Villa per les massacres de Vitoria-Gasteiz del 1976 i de Pamplona 1978 i la resposta de l’Estat espanyol va ser negar-se a aplicar la justícia universal a Martín Villa i que el cap de l’Estat el condecorés el 2017 juntament amb la resta d’exparlamentaris de les Corts constituents del 1977. Set anys després, tot denunciant la falta de cooperació de la justícia espanyola per no permetre estendre el processament a d’altres assassinats, Servini falca una nova escletxa d’esperança. Que sigui des de l’Argentina que s’obren i s’obriran noves escletxes per a la reparació i la justícia hauria de fer avergonyir els demòcrates espanyols que tenen al seu abast fer fer justícia i honorar la memòria.
