Doncs, sí, la República no existeix malgrat la fortalesa dels nostres desitjos. És una realitat que ens pot agradar més o menys, però que cap llaç groc ni lema repetit mil i una vegades pot tapar. I com més aviat ho interioritzem, més aviat podem començar a construir-la. De fet, un gruix considerable de l’independentisme republicà i d’esquerres ho va assumir amb valentia i està convençut que la construcció republicana serà un camí llarg i feixuc. És així. De res serveix autoenganyar-nos.
En un context de repressió constant i quasi latent, al qual hem d’afegir l’absència ja escandalosa d’un pla estratègic comú, el desconcert és de primer nivell. Ja no cal ni entrar a valorar el regal injustificable de la tercera institució del país al PSC per part de Junts per Catalunya, que tantes vegades omple els seus discursos amb paraules com “unitat“. No s’entén de cap de les maneres havent tingut l’oportunitat de conformar una aliança netament republicana i progressista. Tard o d’hora, això haurà de tenir conseqüències.
Tristament, hem pogut comprovar que el lema “unitat” és en realitat una maniobra fratricida i absolutament contrària als valors republicans. Un concepte d’unitat fals, que es basa més aviat en un xantatge infantil que no pas les tan necessàries generositat i altura de mires que ens ha de permetre avançar en un camí que no és de roses. Fins que l’independentisme impacient no faci un canvi d’actitud i comenci a respectar les diferències de perspectiva i la transversalitat dins del món sobiranista, no només no avançarem, sinó que recularem. Hem de treballar per ser més. Cadascú des del seu legítim espectre ideològic, però amb uns objectius comuns, clarament definits i realitzables.
L’1 d’octubre, com el 3 d’octubre, són dues fites que ens han permès descobrir la veritable força que tenim els ciutadans quan fem de la generositat, la resistència pacifica i la defensa dels drets civils la nostra bandera. Ens calen més actituds com aquestes, i cal aplicar-les en totes les qüestions que ens afecten socialment com a país, que són moltes. La desobediència civil és una eina d’emancipació imprescindible, però no pot ser un mer joc simbòlic. Requereix majories inapel·lables. D’altra banda, la construcció republicana no es pot fer sense la participació activa de la meitat dels ciutadans d’aquest país. I en aquest sentit, tots sabem que la solució més democràtica, pacífica i inclusiva és un referèndum sense cops de porra i internacionalment reconegut. Assumim-ho i treballem-hi junts.
