Després de ser obligada a punta de ploma estilogràfica (la de Mas per convocar les eleccions plebiscitàries del 27S) a una unitat electoral que no desitjava, la direcció d’ERC, i molt especialment Oriol Junqueras, va prendre la decisió de no deixar-se arrossegar mai més a una operació de l’estil de Junts pel Sí. Com totes les negatives taxatives té un punt d’antipàtica, i també el risc de projectar una imatge de manca de flexibilitat o fins i tot d’egoisme. L’espai postconvergent, en crisi permanent per un procés de mutació traumàtic però dotat encara d’aquell instint polític, ha sabut veure que la decisió estratègica d’ERC li brinda l’oportunitat de distreure l’atenció dels seus greus problemes d’unitat interna, i, sabent perfectament quina serà la resposta, cada vegada que s’acosten eleccions fa i continuarà fent una proposta d’unitat externa (electoral) que obliga i obligarà ERC a fer de dolent de la pel·lícula: aquell que no vol la unitat.
La tàctica ha anat més enllà, i ja no només s’apel·la a la unitat electoral, sinó a l’orgànica: el manifest fundacional de la Crida demana que els partits se’n vagin voluntàriament al congelador i es presentin a totes les eleccions sota les sigles de l’artefacte ideat per Puigdemont fins que no s’aconsegueixi la independència. La proposta no diu res de què passa si la independència triga vint anys a arribar. Sembla lògic preguntar-se quin sentit té parlar d’unitats orgàniques o electorals entre partits que, després dels fets d’octubre de 2017, no han estat capaços d’acordar una nova estratègia compartida per avançar cap a la independència. Algú realment es pensa que la unitat orgànica o electoral resoldrà la discrepància profunda sobre els camins que cal transitar per avançar? Unitat per fer què, si no estan d’acord en el que han de fer? Tractada d’aquesta manera, la unitat esdevé només una paraula sense contingut, una arma llancívola amb l’única intenció aparent de desgastar l’adversari. O una OPA hostil.
A l’espai postconvergent li està costant horrors ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, però ERC i CUP tenen un programa polític i socioeconòmic propi, una ideologia que respon a llargues tradicions històriques, i això només pot ser vist com un actiu per al conjunt del moviment, entre d’altres motius perquè permet penetrar en segments socials des de temes sectorials: feminisme, ecologisme, habitatge, drets laborals, republicanisme, lluita contra la corrupció… Com es demostrarà en les eleccions espanyoles i les municipals, no tothom arriba a la independentisme per la porta de l’estelada, hi ha altres portes d’entrada, i calen organitzacions que les treballin. En aquest sentit, per exemple, seria una bona notícia que tot allò que es mou al voltant de Puigdemont resistís la temptació d’esdevenir una força política monotemàtica incapaç de generar propostes més enllà de la idea de la independència nacional, i aconseguís obrir-se a segments socials que no senten ni se sentiran representats mai per ERC o per la CUP.
L’ús tàctic, prepolític i partidista del concepte d’unitat practicat pel món postconvergent complica, a més, les unitats possibles, com s’està comprovant: a més pressió per la unitat més s’enroca ERC en la seva negativa, fins al punt de perdre la perspectiva, com al meu entendre està passant amb la qüestió de les eleccions europees. Un cop s’ha assegurat que la pluralitat ideològica i la relació de forces interna de l’independentisme es podran expressar amb plenitud a les eleccions espanyoles i a les municipals, al meu entendre les europees mereixien una anàlisi específica, perquè és cert que estem en una situació d’emergència molt greu. Eren –són encara perquè encara hi ha temps– unes eleccions ideals per enviar un missatge contundent d’unitat en allò que és bàsic en el front internacional: existència d’un plet nacional català al voltant del dret d’autodeterminació, denúncia de la involució antidemocràtica de l’estat espanyol, solidaritat amb els presos. Hi ha coses bàsiques en les que sí que està d’acord tot l’independentisme, sense fissures, i si hi ha unes eleccions on això es pot visualitzar sense excessives contraindicacions, fent pinya al voltant d’una única papereta, són les europees. És molt pedagògic, dins i fora de Catalunya, que es vegi que les forces independentistes són capaces de barallar-se tan durament com calgui sobre el model de país, però que davant del món comparteixen uns mínims nacionals. (Tot i que és cert que també hi ha idees diferents sobre la construcció d’Europa, les discrepàncies entre la Crida-JxCat i ERC són menors en aquest cas, i es poden salvar anant després cadascú al grup del parlament europeu on se senti més còmode).
Hi ha, també, un argument més tàctic, fins i tot psicològic, a favor d’una única llista europea de l’independentisme, que és garantir-se almenys una victòria segura (i molt contundent) en aquest cicle electoral. Les llistes separades a les espanyoles i les municipals tenen molts avantatges però un risc molt real, que és que passi com a les eleccions al Parlament i es coli un tercer com a guanyador. El 21 D va ser Ciutadans, el 28A pot ser el PSC, i el 26M, a Barcelona, pot ser Ada Colau. Pot no passar, però també pot passar. Si a les europees es donés el mateix escenari, l’efecte desmoralitzador de la base social sobiranista seria molt fort, i sobretot molt inconvenient a les portes de la sentència del Suprem. En canvi, sortir d’aquest cicle electoral havent atropellat almenys una vegada els partits unionistes a les urnes amb més de 20 punts de diferència –com garanteix la suma de Junqueras i Puigdemont en una mateixa papereta–, seria la millor preparació dels escenaris de resistència i conflicte que molt probablement els partits hauran de liderar i gestionar com a conseqüència de la sentència. De vegades, vetllar per la salut del conjunt del moviment és la millor manera de vetllar per la salut del propi projecte.
