Si tingués divuit anys, sense cap mena de dubte jo seria una més dels milers de joves que s’ajunten cada cap de setmana per beure a carrers i places mentre escolten música. Més ganes en tindria encara si hagués perdut gairebé dos anys de la meva vida tancada a casa, sense relacions socials més enllà d’una pantalla. Els joves beuen, sí, i ho continuaran fent. De res serveixen els anàlisis de pseudo-experts mediàtics i amants de l’ordre que generalitzen i criminalitzen a tot el col·lectiu. La gran majoria dels que estan als botellots van allà a passar-s’ho bé, a relacionar-se, sense fer mal a ningú, sense destrossar res. Not all joves, caldria dir.
Les expressions de ràbia i protesta són molt més complexes del que semblen. No es tracta només d’un tema generacional ni de la COVID. És molt més profund, i no s’arregla amb més policia ni obrint l’oci nocturn. Recordem les prèvies als esclats d’aldarulls a les banlieues de Paris de fa uns anys. Allà, com aquí, els joves de l’extraradi metropolità malden per sobreviure amb un futur que no és per a ells. Allà, com aquí, aquestes violències tenen a veure amb sentir-se fora dels sistema, amb perdre el respecte per un mateix, pels altres, per la pròpia vida i per tot allò que els envolta.
És la ràbia contra el sistema que els exclou, que no els entén, que no els hi dona una oportunitat. En aquest barris, els joves i les seves famílies han de poder aspirar a una feina digna, amb papers, seguretat i un bon salari. En aquest barris hi ha d’haver escoles i instituts amb ràtios menors per garantir la qualitat de l’educació, com hi ha d’haver més educadors socials, més ben pagats i no només vocacionals. Aquest joves han de tenir garantit l’accés a psicòlegs i, sobretot, els ha d’envoltar una xarxa que els faci sentir que formen part d’una comunitat, que són algú.
L’estratègia del pal no funcionarà amb ells. Qui sembra misèria només pot recollir ràbia. Cal menys antiavalots i més policia comunitària, aquella que és propera al ciutadà, que se li apropa i li fa sentir que treballa per ell. Aquella que és un servei públic i no només un servei d’ordre. Gran part dels joves i, per què no dir-ho, de la població en general, odien a la policia. ACAB en general, es repeteix constantment. Més que protegir-nos, els hi tenim por, de que ens peguin. Com si els agents no fossin també els nostres veïns, com si els haguéssim deshumanitzat fins a tal que s’acaba per generalitzar pensant que són tots bèsties. I a l’inrevés, la policia també posa tothom al mateix sac. Els joves. La gent. La massa del botellot. Des de l’alteralitat. Des de la deshumanització, l’eterna llavor de l’odi mutu i recíproc, de la manca de respecte envers l’altre.
Als joves els hi hem donat la culpa de tot durant la pandèmia. Primer tots contagiaven la gent gran, que moria, després tots es saltaven el toc de queda, ara són els que no es volen vacunar, els veiem com els responsables dels nous contagis i també de les restriccions que ens imposen sense final. Tot, en algun moment, ha estat, i és encara, culpa seva. Cap col·lectiu ha estat protagonista de tantes hores de tertúlia com ells, i sense poder defensar-se per no tenir veu als mitjans. No sé com encara ens aguanten amb tanta criminalització indiscriminada. Algú els hi ha preguntat què necessiten, què els hi passa, per què tenen ràbia? Ningú ho ha fet. No cal, a les tertúlies ja ho sabem tot. El dit que assenyala la lluna i no veu, justament, que és la reacció natural i desesperada al sistema irrespirable que se’ls hi imposa.
Per mi, que els joves continuïn bevent, vacunant-se, això sí, i protestant festivament contra la manca de futur. Com van fer a Urquinaona. I és que, al final, és responsabilitat dels polítics, municipals i autonòmics, crear les condicions per una vida digna. Com és responsabilitat de tots nosaltres, veïns i veïnes, crear l’entorn per a que tothom es senti protegit, cuidat i a casa. Aquí, a la banlieue de Paris i arreu.
