A Esquerra hi sobren ganduls, trepes i friquis. Així s’ha expressat el líder d’Esquerra fa poques hores, preocupat (diu) per la imatge del partit, sempre segons un confidencial de l’Avui. Sigui més o menys fidel a la veritat, no seré jo qui ho posi en dubte: encaixa perfectament amb l’expressió que fa pocs dies feia servir el mateix personatge, en referència a una cosa semblant als “sobiranistes de saló”, que segons ell parlen molt i treballen poc. Evidentment això ho deu dir perquè els coneix un per un, aquests sobiranistes de pa sucat amb oli, i controla les feines que fan i les hores que hi dediquen, i el seu grau d’eficiència i rendibilitat. I evidentment també ho diu perquè deu ser l’home que més treballa del país, i que té un currículum més brillant, i que també ofereix resultats inapel•lables. Dit d’una altra manera, el resultat de la cultura de l’esforç de Puigcercós se sabrà en la propera cita electoral.
L’última vegada que em vaig veure amb en Joan Puigcercós vam parlar-ne, de tot això. De cultura de l’esforç i de massa paraules. Vaig estar d’acord amb ell amb la necessitat que cadascú passi més a l’acció i vaig considerar-me amb la consciència ben tranquil•la en el meu cas, sobretot en el terreny professional, però també en el patriòtic. La llàstima és que sovint això de l'”acció” equival a “curtcircuitar”, a amenaçar i a tallar colls amb els criteris més sectaris. No podem dir que això no és acció, en efecte. Des d’aquell dia que he observat amb atenció cada declaració del nou president d’Esquerra, tant per curiositat política com per un creixent interès quasi científic. Hi ha paraules que, dites per segons qui, prenen sentits completament sorprenents.
La semàntica, a Esquerra, és una disciplina cada dia més apassionant. No sé ja què entén Esquerra per “esquerra”. Ni què entén per independentisme, ni per nacionalisme, ni per pluja fina o polítiques socials o línies vermelles. De debò que ja no ho sé, m’he perdut completament. Per això em fan rumiar molt aquests últims adjectius, ganduls, friquis, trepes… En aquests casos vaig a consultar el diccionari com qui demana consell a l’oracle, i el diccionari em respon que en efecte un gandul és aquell que es lliura a la peresa i que no vol treballar. I em ve al cap una intuïció que considero prou universal: aquells que treballen de debò, i que no tenen remordiments en aquest sentit, no acostumen a parlar de treballar. Senzillament no tenen temps. Si imaginem que Esquerra és una persona, no la veig amb el “paquet” prou marcat dins del govern com perquè haguem d’aplaudir els seus titànics esforços en favor de la independència o (si m’apuren) de la lluita de classes. I pel que fa als trepes, són gentalla (segons el diccionari): gent de baixa estofa, de la pitjor mena. Tot un poema dirigit als militants del seu partit, el mateix que per als friquis. Aquesta ja no surt al diccionari però sí a la wikipèdia: un freak és algú amb alguna cosa inusual en el seu aspecte o el seu comportament. Si és així, Esquerra ens sembla a quasi tots cada dia més freak. I a alguns fins i tot ens dol, no s’imaginen pas com (el país no es pot permetre aquestes imatges). En definitiva en Joan Puigcercós es deu preguntar, amb legítima preocupació, qui té la màxima responsabilitat sobre l’aparença i els costums d’Esquerra. Li desitjo molta sort en la recerca. I quan el trobi, faci’l fora.
