Fa dos dies en Joan Tardà m’explicava a través dels micròfons de la COM una idea interessant: “els d’ERC som, en primer lloc, d’esquerres; després som republicans; i de forma accidental, som independentistes”. Vaig entendre moltes coses en pocs segons, i li vaig agrair la claredat expositiva. Les apostes estratègiques s’expliquen millor quan es pensa en aquesta clau, i el dubte que ens queda només és el de saber si és una raó de fons o si és un simple pretext per a anar editant tripartits. Jo crec en la segona tesi, crec que és un pretext. Facin un exercici: preguntin als electors d’ERC que coneixen, que tenen a prop, quina política d’esquerres destacarien dins les dues últimes legislatures que sigui atribuïble a un departament governat per republicans. Jo els garanteixo que l’elector (o ex-elector) preferirà mil vegades que li preguntin sobre la situació del nostre procés d’alliberament nacional, que és el seu tema.
Joan Carretero és un militant destacat d’ERC que respon molt més a aquesta segona clau, la de la independència, que no pas a la clau de l’esquerra. Ell i altres militants fins i tot segur que consideraran el debat monarquia/república, que tant de temps ocupa a Joan Tardà, un debat profundament espanyol. No sé si el recent article del de Puigcerdà respon a la voluntat de crear un partit nou, tot i que em consta que la idea no li és del tot aliena, però és palpable el nerviosisme que ha provocat dins la direcció d’Esquerra: deu ser perquè, en el fons, encara intueixen que els electors responen a estímuls molt més semblants al d’una declaració unilateral d’independència que no pas al de l’obsoleta lluita de classes o la teòrica aposta per l’escola pública.
Anar a veure Joan Carretero a Puigcerdà sembla de vegades anar a veure un contacte de la CIA. Roba d’abric, cantonada discreta, veu no gaire alta. La seva forma d’actuar políticament s’ha mogut tant per l’ombra, per la cautela, pel silenci murri, que el campanar de l’església sembla voler acollir-nos a sagrat. Carretero té una virtut gens menyspreable, i és que parla com la gent normal. La seva mirada és freda, el to és sarcàstic i agre de vegades, però el contingut és diàfan com l’aigua de muntanya. L’acusen de purista però haurem d’admetre que, quan els independentistes han arribat a dir que no són nacionalistes, costa treure l’aigua clara de res. La política és i ha de ser complexa, però potser l’hem entortolligada massa. Les excuses de mal pagador i les màscares de conveniència han acabat posant-se a l’ordre del dia, i ara tota proposta intel•ligible és qualificada d’ingènua. No sé si és el moment de fer un nou partit, però sí que és el moment de netejar discursos.
Carretero és hospitalari i gasta bon sentit de l’humor. Sembla que sap administrar els titulars amb què vols que et quedis, però tampoc no estalvia cap resposta per comprometedora que sigui. O per paraulotes que contingui. Faria bé, crec, de no promoure gran cosa més que una espera al moment posterior de les properes eleccions catalanes. Una espera activa, en busca de complicitats dins i fora del seu partit, no tant per a revolucionar ERC (que ja està prou revolucionada) sinó per a contribuir a tornar el sentit dels mots en el nostre país. D’aquí només en podrà sortir una cosa positiva. Amb Carretero o sense.
