Ja han passat 75 dies des de les eleccions del 14-F i el més calent és a l’aigüera. El partits polítics, autoanomenats independentistes, estan immersos en la lluita pel repartiment de cadiretes, alts càrrecs, càrrecs de confiança, secretaries generals, etc. Han posat els interessos de partit, per davant dels de país, cosa previsible per altra banda. Fins i tot, no tenen vergonya de crear tres noves conselleries per tal de donar allò promès als que van anar a llistes.
Per a ells, no es tracta de trobar com implementar el mandat de l’1-O i molt menys d’aprofitar el 52% dels vots independentistes i els 74 escons obtinguts. Els partits han demostrat que no hi ha unitat estratègica i molt menys confiança entre ells, una confiança malmesa des d’abans de l’octubre del 2017 i de difícil (per no dir impossible) solució. Tampoc no es tracta de gestionar les engrunes de la gestoria en la que s’ha convertit la Generalitat, la realitat és més dura i cruel.
El poble en general està desanimat, decaigut, ha perdut en gran mesura la confiança en els seus representants polítics. Per altra banda, tenim les entitats més representatives del país en standby i fent performances, uns passejant un autocar itinerant groc, altres fent campanyes per una amnistia que el govern de l’estat veí ja ha dit que ,ni per activa ni per passiva, concedirà. Uns esperen un gest del Gobierno de España en una taula de diàleg que mai s’ha posat en marxa, ni se l’espera; altres tenen l’excusa perfecta per no fer res (si no anem junts, no ho podem fer), i els de més enllà, desapareguts.
Som centenars, milers de ciutadans i ciutadanes, que ja n’estem farts. La sensació al carrer és que ens han enganyat. La realitat és que mai ho hem tingut tan a prop i potser cal sacrificis més grans encara.
El món independentista hem comés moltes errades, la darrera anar a la cimera de Lledoners, a una presó, a negociar un pacte de Govern. Això els bascos ho tenien molt clar, quan un líder entrava a la presó, callava, i es treien del barret nous líders polítics amb capacitat real negociadora. Ha fet fortuna una cita que vaig inventar-me fa més de dos anys que diu: “Els soldats mai han de seguir les ordres d’un general capturat per l’enemic”. La vaig atribuir a Sun-Tzu, autor del llibre L’art de la guerra, però no és cert i reflecteix exactament el que penso.
Cal fer un reset anímic. Cal retornar a la gent la il·lusió que allò que vam votar (Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?) és possible; sense enganys, parlant a la societat com si fos adulta, no com a nens, explicant com i per què ho hem de fer possible. Mai s’ha d’atacar per còlera i amb presses. És aconsellable prendre temps en la planificació i coordinació del pla, però potser ja anem tard, molt tard, massa tard.
Espanya és un estat en descomposició, està podrit. És l’hora d’aprofitar la seva feblesa, de fer una confrontació valenta i decidida, que tingui la capacitat de reacció minvada. Hem de reactivar les moltes entitats, associacions, organitzacions i fer una estratègia comuna, unitària, amb lideratges compartits. Tenim un únic enemic, l’Estat del país veí i, el més important, un objectiu comú: la sobirania plena, la independència, la república…digueu-ne com vulgueu. N’estem farts!!! Ho fem?
22 
6 
