Al llarg de la vida et trobes amb alguns (pocs) pares, en el sentit d’homes que et porten a la vida en alguna faceta. L’Isidor Cònsul el vaig conèixer ja després que algú altre aspirés a ser el meu pare literari, quan ell ja portava un parell d’anys al capdavant de Proa. L’editor va passar a agent, després a padrí, a conseller i a amic. Per això aquell imbècil que, en assabentar-se de la seva greu malaltia fa un any, va tenir la poca vista de parlar-me despectivament de l’Isidor no sabia que parlava, en cert sentit, amb un dels seus fills. I va passar, és clar, automàticament a la breu llista de molestos insectes a aixafar quan fas el passeig. Ho porta molt bé, l’Isidor. Fa una cara esplèndida, no exagero, enhorabona si aquesta és l’expressió de l’ànima. Ara he llegit el seu últim llibre, Tractat de geografia, èxit de crítica com no podia ser d’altra manera: en Cònsul té una forma d’escriure tendra, pausada, musical, capaç d’entendre que no hi ha literatura sense amor, i per tant molt despullada de màscares. Comparteix la passió per la ficció, però s’alimenta molt més de la realitat que no pas per exemple jo. Ve d’una família i una geografia molt marcades, molt autèntiques, molt de no estar per filigranes, i això se li nota en els retrats i en els contes. Ritme de Bach o de Haydn. Rere la seva professionalitat d’editor, hi ha amagada una carrera literària que treu el cap sempre que pot. No té sentit emmascarar-ho.
Verdaguer ha estat una veritable obsessió, una dèria incombustible. El pare de la llengua catalana contemporània, l’home clau de la Renaixença, tan poc estendard de la modernitat com es vulgui però sí de la dignitat, ha merescut per part de l’Isidor biografies, perfils, estudis i obres completes que el fan segurament el millor expert en el personatge. Pròxima parada, la seva biografia definitiva. L’Isidor té molt present aquesta connexió del nostre moment amb el de la Renaixença, no tant per la semblança històrica (que també) sinó pel deute que hi tenim encara. Del nexe de supervivència que ens hi uneix. L’Isidor hauria volgut dir al president Montilla, a qui esperava per a presidir un acte, que no som prou conscients que en 150 anys hem passat dues vegades del zero a la normalitat. Va aparèixer finalment un conseller en lloc de Montilla, però encara li té la frase guardada, perquè en prengui bona nota. De fet, l’Isidor diu que va començar a fer editor per a complir amb un cert deure patriòtic.
És partidari (i cada dia ho comparteixo més) de publicar poc i publicar bé. El seu termòmetre, ja des del principi, indicava que si les editorials en català funcionen és que el país no està mort. L’Isidor home literari, viatger de fa molts anys, autor de dietaris i de reculls de contes, editor i pare de criatures, no podia fallar tampoc en patriotisme. Com quasi tothom, ha conclòs que independència i punt. Però esbronca sense pietat els polítics del moment i creu necessari tornar a alguna cosa que combini la grandesa de mires de Pujol i l’agosarament de l’ERC pre-socialista. La seva decepció és absoluta, malgrat que confia en la societat civil i es nega a parlar de decadència. Creu més en el “segle d’or” descrit per Triadú, encara que la política no estigui a l’alçada. És la peça que li falta en el seu tractat de geografia vital: una Catalunya amb color polític propi. Serà possible, sens dubte, si abandonem la petitesa mesquina i prenem amplitud en la mirada i en el pensament. I, alhora, la gosadia i la fermesa de persones com l’Isidor. Sí que pots.
