Doncs ja està, ERC votarà a favor dels pressupostos a l’Ajuntament de Barcelona a canvi del suport dels Comuns als comptes de la Generalitat. Al final la negociació no anava de partides pressupostàries concretes, per determinades polítiques i projectes, sinó d’un intercanvi de cromos que deixa el país i el seu procés d’autodeterminació estancat, en mans de l’esquerra unionista pro-Règim, i el gir a l’esquerra dels comptes en un miratge que s’esvaeix.
S’ha deixat que PSC i Comuns tinguin via lliure per pressionar el Govern i en treguin rendiment polític. És trist constatar que la CUP perd capacitat d’incidència i de canviar el rumb de la legislatura. No s’ha volgut tensionar i arrossegar a la majoria independentista cap a l’esquerra i la ruptura, assumint contradiccions a canvi d’avenços estratègics. Es veien els gripaus que calia menjar-se, servits en safata pel Govern, i, en canvi, no s’ha sapigut plantejar un menú per a fer-los moure a ells, i que es mengessin els seus.
Però el trencament de la majoria independentista no és només culpa de la CUP. Esquerra i Junts han d’assumir també les conseqüències del seu immobilisme, del seu dilacionisme en la negociació, del seu partidisme i dels seus incompliments de l’acord d’investidura. Negociar punts que ja s’havien acordat amb la CUP per permetre que Pere Aragonés fos President ha estat una mala praxis d’un Govern que no té paraula, que no assumeix els compromisos i que creu que amb crear un estat d’opinió i difondre’l als mitjans i a les xarxes sense parar, n’hi ha prou. El Govern ha jugat a oblidar els punts ja acordats, donant per fet que la gent té memòria de peix i no és prou intel·ligent per veure els interessos que hi ha al darrere de cada retard, de cada inconcreció, de cada regateig a la baixa de cadascun dels punts de l’acord d’investidura.
Diguem-ho ben clar: les demandes socials de la CUP eren bastant assumibles i de sentit comú per un projecte de país progressista. Si Esquerra i Junts no les han acceptat és perquè el país que volen no vira cap a l’esquerra, sinó que resta en el conservadurisme liberal de sempre. Habitatge, sanitat o canvi climàtic són temes cabdals de país pels que cal apostar més enllà de boniques declaracions que entren en contradicció amb les partides pressupostàries existents. Deu ser això, la política de les grans declaracions i compromisos que queden en res concret i quantificable.
Des del principi de la negociació sobre els pressupostos, la voluntat, les accions i les propostes de la CUP no han anat prou encaminades a tensionar el Govern de coalició d’Esquerra i Junts, ni en la vessant nacional ni tampoc en la social. S’hi ha anat a la defensiva, negociant aspectes que formaven part de l’acord de Govern i que no es complien i oblidant altres, més estratègics en clau social i de país, que les bases dels dos partits de Govern podrien haver acceptat, provocant així que les direccions d’aquests es moguessin. Un exemple en clau nacional: posar una data límit a la taula de diàleg és un consens entre les bases de tots tres partits que d’haver estat plantejat en clau estratègica des del principi de la negociació hauria fet avançar el país.
Això, lògicament, ha tingut conseqüències i ens hem trobat amb un acord de pressupostos que no només ha fet moure poc al Govern, sinó que li ha donat la centralitat als Comuns, posant en un cul de sac a la CUP i trencant la majoria independentista del 52% que va sortir de les urnes. La tesi segons la qual el Govern només buscaria l’acord amb la CUP, i no només amb Comuns i PSC, s’ha demostrat falsa. Allò que es deia i es repetia que era impensable, ara és. I és que l’entramat polític català es juga també a altres nivells, la prova és que el govern municipal d’Ada Colau veu garantits els seus pressupostos a Barcelona abans de les properes eleccions.
Tota la meva admiració als Comuns, irrellevants al Parlament, però que han aconseguit pactar uns pressupostos, els de la recuperació post-pandèmia, alhora que han desactivat l’oposició d’Esquerra a la capital catalana, sotmesa ara a aquells que els hi van treure l’alcaldia. Tot això amb uns pressupostos que tiraran endavant projectes als que s’hi oposen, com el del Hard Rock al Camp de Tarragona, però que faran veure que no hi són en aquests comptes.
A l’independentisme popular, tots nosaltres, li queda estirar per la reconstrucció de la majoria del 52% des del carrer, des dels poders alternatius, des dels moviments socials de país, perquè ja s’ha vist que dins les institucions, no s’està a la l’alçada.
4 
