La noticia que el govern espanyol ha començat a tramitar la petició d’indult per als presos polítics presentada fa gairebé un any per un advocat de Barcelona ha provocat una estranya (per infreqüent) unanimitat entre els partits i entitats independentistes, que han saltat com impulsats per un mateix ressort per dir que l’indult no és cap solució, i que l’única solució real és l’amnistia. S’argumenta, amb tota la raó, que l’indult només afectaria els presos i deixaria fora tant els exiliats com els gairebé 3.000 represaliats amb causes pendents amb la justícia espanyola. També es diu, en aquest cas sense raó, que l’indult implica penediment. L’existència de penediment és un dels factors que es valoren en el procediment, però en cap cas és condició necessària per a la concessió d’aquesta mesura de gràcia, i és obvi que en el cas que ens ocupa no n’hi ha ni n’hi haurà, de penediment. És cert, en canvi, que l’indult porta implícit un perdó que remet a la idea de magnanimitat per part de qui el concedeix, cosa que segons com pot resultar humiliant, especialment si es considera que no s’ha comès cap delicte.
Els inconvenients de l’indult, per tant, són molt evidents i és comprensible que l’independentisme els subratlli. Però tenint en compte que concedir-lo és una competència intransferible del govern espanyol, i que aquest la pot executar si vol de forma unilateral per molt que l’independentisme piqui de peus, potser val la pena, ni que sigui per si l’escenari s’acaba donant, assenyalar-ne també els avantatges. Al meu entendre són dos: primer, que a diferència d’una llei d’amnistia o de la reforma/derogació del delicte de sedició, l’indult no pot ser recorregut al Constitucional i per tant és l’únic procediment que garanteix al 100% que els presos tornaran a casa de forma definitiva. Les altres solucions, en ser legislatives, acabarien amb tota seguretat recorregudes al Tribunal Constitucional, i suposo que a aquestes alçades ningú no té cap dubte de com acabaria la pel·lícula.
El segon avantatge de l’indult és el seu potencial desestabilitzador al cor de l’estat. I no només per l’histerisme garantit de la reacció de la dreta i la ultradreta (política i mediàtica), ni només per l’impacte brutal d’una mesura com aquesta en la guerra oberta existent entre el govern i el poder judicial, sinó també i sobretot per la implicació en l’afer de la més alta institució de l’estat, el Rei, que es veuria atrapat entre l’espasa de l’obligació legal de firmar l’indult com a acte degut, i la paret de les seves conviccions personals, de la reacció d’una dreta i ultradreta política i judicial que avui és el seu únic suport polític, i d’una opinió pública espanyola que, segons enquesta publicada recentment, vol que els presos catalans compleixin íntegrament les seves penes . Diguem-ho d’un altra manera: l’indult és una bomba de neutrons al bell mig de l’estabilitat del Règim del 78. Ho és tant, que costa molt de creure que el govern de Pedro Sánchez l’executi.
Si s’analitza des dels grans principis, doncs, l’indult és una mala solució. Però des del punt de vista diguem-ne operatiu, seria un frondós jardí d’oportunitats polítiques per a l’independentisme. Molt més que no una amnistia que acabaria morint a la taula del Tribunal Constitucional i que, diguem-ho tot, si s’arribés a produir seria totalment incoherent amb el discurs del “Ho tornarem a fer”. Les amnisties, conceptualment, són lleis de punt final i només tenen sentit com una peça en el marc d’una solució política global del conflicte que ha provocat l’existència de presos polítics. Sense acord sobre la resolució del conflicte de fons no hi ha lloc per a una a amnistia, perquè cap estat amnistia uns presos que diuen que quan surtin ho tornaran a fer. I cap moviment rupturista madur pot exigir una amnistia si el conflicte de fons no ha entrat en via definitiva de resolució.
