Més de 300.000 bascos i gallecs han abandonat les sigles territorials de Podemos. La deserció ha estat tan brutal que a Galícia els referents de Pablo Iglesias han passat de liderar l’oposició a quedar-se fora del Parlament, mentre que, al País Basc, el retrocés els ha deixat al llindar de la testimonialitat. Des d’ara, la cap de l’oposició a Galícia és Ana Pontón, del BNG, i a Euskadi Maddalen Iriarte, d’Euskal Herria Bildu. Un moviment tel·lúric que tindrà conseqüències serioses a llarg termini.
Entre el 15-M de l’any 2011 -moment fundacional de Podemos a les places i carrers- i l’actual suport del vicepresident Pablo Iglesias a la monarquia comissionista hi ha una llarguíssima distància recorreguda a la velocitat de la llum. El sí se puede s’ha limitat a l’entrada en els ministeris, sense que els electors de Podemos hagin percebut el més mínim canvi en les estructures autoritàries de l’Estat, que continua igual de centralista, igual de permissiu amb les elits i igual de violent amb la dissidència .
Dit d’una altra manera, Pablo Iglesias ha entrat a la Moncloa, però sense la majoria dels seus electors. No cal Podemos per votar a una esquerra dinàstica i immobilista, ja hi ha el PSOE. I, a Catalunya, el PSC.
