Costa d’imaginar-se Miquel Iceta de mal humor o abatut. Deu tenir mals moments, com tothom, però domina tan bé el seu personatge que mai deixa que ni s’intueixin. Però divendres, el dia que el va entrevistar El Món, estava especialment eufòric. Ho explicava obertament: “Estem com de festa”. El dia abans el PSOE havia aconseguit aprovar els pressupostos amb una àmplia majoria, amb els vots d’ERC, el PDECat i Bildu, entre d’altres. Era molt evident que per a ell eren els vots més preuats dels 187 que havien donat aquesta victòria a Pedro Sánchez. Es va recrear especialment en el que implica haver arrossegat els independentistes bascos fins a aquest punt. De fet, fins i tot es va permetre fer broma sobre els esforços que ha hagut de fer Otegi per justificar aquest vot amb els seus. Tot plegat li sembla una gran “victòria”. I no li fan ni fred ni calor les crítiques sorgides a la mateixa òrbita del PSOE –Felipe González, Alfonso Guerra, els barons…: només li importa el resultat. Ja poden anar dient.
I aquest home, que té un objectiu clar, com Espanya, fa dies que s’ha assegut amb un bol de crispetes enorme i una Coca-cola light gegant a veure com els partits independentistes s’esbatussen. Per això li agrada subratllar que la majoria de diputats independentistes al Congrés –els d’ERC i els del PDECat– han votat a favor dels pressupostos –cosa que potser indica que en aquests pressupostos era més important la unitat estratègica que els comptes en si. També suca pa en les baralles constants entre ERC i JxCat al Govern, però vaticina que “si sumen tornaran a governar junts”. El cas és que Iceta, com Espanya, té prou paciència per esperar que l’independentisme s’autofrustri, amb la inestimable ajuda de l’Estat sempre que calgui, no cal dir-ho.
Només hi ha un factor que tant ell, com Espanya com, de vegades, els partits independentistes obliden: aquest procés el va començar la gent, gent que feia dècades que s’aguantava l’independentisme a sobre, en la majoria de casos sense ni tan sols ser-ne conscient. Gent que havia crescut durant les últimes dècades del franquisme però encara amb la por heretada de la postguerra. Ara no es poden tornar a empassar aquesta reivindicació, la viuen com una exigència democràtica difícil de discutir al segle XXI. I si els partits independentistes continuen sense trobar un camí –no cal que sigui ràpid, ha de ser creïble– i segueixen hipertrofiant les seves diferències fins a fer-les sagnants com aquest cap de setmana –tots, des dels més grans fins als més petits–, aquesta gent buscarà altres partits.
1 
