El PP és un partit que sempre ha volgut presumir d’europeista. I en els últims anys encara més perquè ha intentat combatre l’independentisme amb la idea que una república catalana quedaria fora de la Unió Europea. Fora de la UE sent generosos; José Manuel García-Margallo parlava directament d’espai sideral. L’argument d’una Catalunya aïllada d’Europa es presentava en dos formats: el de l’amenaça o el del paternalisme. El de l’amenaça plantejava un nou país cosit a duanes i aranzels, asfixiat en sí mateix, amb pobresa i escassetat d’aliments i pidolant tornar a entrar a la UE. Aquest argument el va desmuntar sense voler-ho Mariano Rajoy quan no va saber desmentir una realitat incontestable: quan algú ha tingut la nacionalitat espanyola, ningú no li pot treure. ¿Y la europea? L’europea tampoc.
Això era quan es posaven en to amenaçant. Quan es posaven paternalistes utilitzaven un to més condescendent i amb un vestit presumptament intel·lectual: allò de que les fronteres s’estan esborrant, que el món del segle XXI és un món global, que Europa integra països en lloc de dividir-los, que tot ciutadà europeu podrà anar a treballar allà on li plagui, etcètera, etcètera… I que podies anar d’Algesires a, pràcticament, el cercle polar àrtic sense necessitat de passaport i que, quina llàstima, als catalans això no els hi seria possible perquè es farien un hara-kiri continental.
Bé doncs, el PP està disposat a renunciar a bona part d’aquestes bondats per una sola persona. El PP ha proposat sortir de l’espai Schengen com a protesta per la decisió del tribunal d’Schleswig-Holstein, que fa caure el delicte de rebel·lió, fa caure la columna vertebral de la causa de Pablo Llarena i fa caure la careta de la justícia espanyola. Però en lloc de fer un mínim d’autocrítica, el PP prefereix renunciar a la lliure circulació per Europa dels ciutadans espanyols. Una de dues: o la pertinença a Europa no és tan paradisíaca i paga la pena renunciar-ne a les avantatges per un plet, o bé la figura de Carles Puigdemont és tan forta que la seva detenció val provocar una esquerda dins d’aquesta unitat europea. Gràcies a la resolució judicial alemanya hem sabut els límits europeistes del PP. Fins aquí. Fins que l’orgull patri ferit els ha portat a preferir posar fronteres (aquell pecat impropi del segle XXI) abans que acceptar la llibertat. Els mateixos que equiparaven llibertat de moviments per Europa amb bonança econòmica (Catalunya caerá en la pobreza) ara prefereixen posar-la en perill per un atac de sobirania. Són, recordem-ho, els que quan parlen d’identitats distingeixen entre nacionalistes i no-nacionalistes. I ells es posen en aquest segon grup.
Perquè a mi, com a ciutadà europeu, Mariano Rajoy m’havia promès que si Catalunya continuava formant part d’Espanya també continuaria formant part de la Unió Europea i de l’espai Schengen. No em va dir que el seu partit estaria disposat a sortir-ne en cas que un país europeu decidís acollir ciutadans catalans. Ciutadans catalans que, paradoxalment, han fet ús d’aquestes bondats de lliure circulació per anar a viure allà on no els persegueixen per intentar aplicar les seves idees polítiques.
