Una nova setmana i continuem amb el serial amb rivets de culebrot que emana de les negociacions entre ERC i Junts. Hem dit tantes vegades que, com a poble, no ens mereixem semblant espectacle que, tal vegada, finalment haurem de convenir que és justament això el que ens mereixem, d’acord amb la nostra generalitzada i abusiva condescendència, acriticisme i permissivitat envers els nostres farsants i claudicants polítics. Si aquests havien de ser els líders dels nous partits en el país nou que deien voler fer, acabarem demanant que torni l’Aznar ja que contra ell i els seus, admetem-ho, es vivia molt bé. Les seves obsessions centralistes i dèries anticatalanes generaven una harmoniosa animadversió en forma de mesurat i controlat escàndol a l’estil d’una desafortunada actuació al Liceu. Un fet que accidentalment fornia, com si fos una fàbrica del període de la febre d’or, de nous independentistes a la causa catalanista. El sistema es qüestionava a les sobretaules, els diumenges de futbol i amb la nova moda de les manis i aquí qui dia passa any empeny i Sant Pancraç salut i feina.
Rerum causas cognoscere, vell i bell adagi llatí que significa conèixer o ser conscient de les vertaderes causes que provoquen les coses. En prosa política catalana vol dir que el que es troba en joc avui, res té a veure amb l’interès general, el bé comú o la voluntat col·lectiva d’avançar vers la independència nacional; i molt, massa, en el manteniment i distribució d’uns càrrecs, menjadores en llenguatge planer, per pur i magre interès particular i partidista. A aquest poc o gens honorable fet, caldria afegir-hi que el vertader enemic no és Espanya ni els seus partits i si aquells que falsegen la realitat deshonoren i desvirtuen llur paraula jugant amb el sentiment d’un poble clarament enganyat, enutjat i desconcertat per la seva classe dirigent. És aquesta mateixa classe qui fa volar coloms en forma de promeses i expectatives, el caramel a la boca, per després engegar-ho tot a dida prèvia carrinclona i pueril apel·lació a una dita solidaritat que traspua rendició i victimisme. Així tan absurdament però efectiva, refermen la nostra comprensió en forma de mísera i inexplicable compassió. D’ambdues circumstàncies a la traïció hi transcorre un passatge ben subtil i insignificant. A cadascú el qualificatiu que consideri.
Darrerament ens hem trobat amb dues crides dels dos grans partits del mal dit independentisme: d’una part, ERC reclama honestedat a Junts i Junts, per la seva part, reclama a ERC intel·ligència. Anem a pams; que Esquerra, el partit més sectari, ressentit i maniobrer de la política catalana que, ni gota, ha dubtat a negociar acords amb d’altres formacions, alguna no independentista, abans que tancar cap acord amb el seu soci principal alhora d’avançar vers la independència, parli i exigeixi honestedat té la mateixa credibilitat que si l’Al Capone ens diu que l’amoïna i el neguiteja la creixent inseguretat ciutadana. Faria riure si no fes plorar; De l’altra, Junts, el partit sense ideologia de Catalunya, que té la xocant “intel·ligència” d’oferir la presidència a canvi de la seva pròpia oposició, que ha renegat de tota l’herència positiva convergent que pels no iniciats hi era i a cabassos i que, per cert, és el poc que queda de pòsit o cabal positiu a la somorta i aviat enterrada Generalitat. Junts, emperò, no ha fet cap acte de contrició de tot allò pervers i perniciós del pujolisme: això és la falsedat, el victimisme, la manca de concreció i que en definitiva es resumeix en una màxima concloent: la pitjor corrupció és la de les idees, arran d’aquí s’esdevenen “les altres” com l’econòmica. Si a aquesta extraordinària barjaula -desori- hi afegim que són els desenfrenats de la CUP els qui diuen i volen posar pau i seny, comprendran que digui que aquesta Catalunya es troba massa lluny de Déu i massa a prop de polítics que honradesa, intel·ligència o seny no és que no en tinguin és que desconeixen el seu significat. Més aviat la nostrada Catalunya s’ha convertit en el gran laboratori global de les absurditats col·lectives i de l’irrealisme desmesurat i si volem república millor fer cap a Ikea. I és que sense decència i competència no hi ha independència possible. Quina sort que tenen els espanyols i els unionistes catalans, si jo fos d’ells hauria triat partits i polítics com “els nostres”. Deu ser una gran i greu coincidència; o potser, tot plegat és un càstig diví a una societat malalta, ufana i mancada de rumb i de valors.
29 
