Aquest cap de setmana ja no érem els periodistes exteriors habituals o un dels milers de testimonis anònimes del vot pregat sinó que la víctima i denunciant era ni més ni menys que un dels catalans més universals de l’actualitat: el jugador de bàsquet Pau Gasol. En un article signat per ell mateix publicat a Expansión atacava frontalment “la paradoxa de pregar per un dret”, i ho feia exposant la problemàtica de manera clara i entenedora, desgranant les dificultats i l’absurditat del sistema. Com mai em canso de repetir, quan per exercir un dret fonamental com votar has de pregar abans, no cal afegir res més per entendre l’abast de la tragèdia. Aquest cop però, és una gran notícia que una personalitat de primera línia i amb tants seguidors al món com Gasol es decideixi a publicar sobre aquesta qüestió.
Això sens dubte ajudarà a donar més visibilitat a un problema que afecta a més de 240.000 catalans (i 2 milions d’espanyols) majors d’edat que malgrat viure fora de les fronteres haurien de tenir el dret de vot garantit. Malauradament, fa anys que el vam perdre tot i ser un dret fonamental que la Constitució espanyola que alguns sempre branden al vent estableix a diversos articles: l’article 14 amb el principi d’igualtat, l’article 23 sobre el dret a sufragi universal, i el 9.2 que obliga els poders públics a promoure les condicions per a la igualtat tot facilitant la participació dels ciutadans. L’article 68.5 no deixa marge d’error: “Son electores y elegibles todos los españoles que estén en pleno uso de sus derechos políticos. La ley reconocerá y el Estado facilitará el ejercicio del derecho de sufragio a los españoles que se encuentren fuera del territorio de España”.
Queda clar doncs, i així ens ho han començat a expressar alguns periodistes diversos professors i experts en dret Constitucional, que la LOREG instaurada per PP, PSOE i CiU podria ser anticonstitucional ja que obstaculitza el dret de vot a més de 2 milions de ciutadans d’una suposada democràcia europea. Tant de bo els reculls de premsa de Moncloa, partits i institucions amb seu a Madrid destaquin l’opinió i l’experiència de Gasol i això pugui moure les coses definitivament per solucionar aquesta anomalia democràtica. Perquè, que hi ha problemes amb el vot exterior des de fa anys que se sap. I a cada legislatura es fan interpel·lacions, preguntes parlamentàries o crea alguna subcomissió per treballar-hi. Però mai se’n surten. Potser val la pena demanar-se el per què…. Voleu l’spoiler? El vot exterior és més difícil de controlar perquè la menor exposició als mitjans de comunicació i la mirada global que s’adquireix quan s’és a fora tenen com a resultat que aquest vot es comporti diferent. Sobretot a Catalunya, per cert.
Algú sap què va passar a fora el 28 d’abril per les eleccions generals? Esquerra Republicana de Catalunya va ser la força política més votada per part dels catalans emigrats amb un 26% dels vots i una àmplia diferència de 7 punts per davant del PSC que encapçalava Meritxell Batet (vegeu resultats publicats a Catalanalmón.com a partir de les dades de l’INE). En tercera posició hi va quedar Junts x Catalunya amb el 14,5%, a poca distància de Catalunya en Comú-Podem (13%) i seguidament Ciutadans (12,27%). El Front Republicà pràcticament va empatar amb el PP rascant el 4,1%, i per últim Vox (3,72%) i el Pacma (1,57%). Si ho comparem amb els resultats a Catalunya, és destacable un fet novament comprovat amb els resultats assolits: en el vot exterior tant ERC com Junts per Catalunya i el Front Republicà van obtenir entre 1,4 i 2,5 punts més cadascú, mentre PP i Catalunya en Comú Podem van retrocedir entre 0,75 (en benefici de Ciutadans) i 1,7 punts respectivament. Què significa això? Extrapolant els resultats del vot exterior: el Front Republicà hauria entrat amb Dante Fachín, i la suma de les tres forces independentistes hauria donat un avantatge de 5 punts més del que tenen ara. És a dir, s’hauria obtingut una majoria més desfogada encara dels partits del SI. Ara imagineu-vos que enlloc de poder votar menys de 20.000 persones estiguéssim parlant de més 240.000. Quin impacte tindria en el resultat?
Tenint en compte que s’ha duplicat la xifra de catalanes i catalans que viuen a fora en només 10 anys, és evident que ha arribat l’hora de valorar com n’és d’urgent que tots els partits polítics es decideixin definitivament a derogar el vot pregat, un sistema de perversió burocràtica que asfixia la participació ciutadana. Des de l’inici de la crisi es va disparar la corba de l’emigració, també anomenada per alguns “mobilitat exterior”. Ho he escrit en més d’una ocasió, perquè s’entén molt bé i és molt gràfic: totes les electores i electors exteriors reunits formaríem la tercera ciutat de Catalunya després de l’Hospitalet. Però és que a més a més, sumant-hi la resta d’empadronats catalans (fills i altres persones sense dret de vot…) així com aquells que no es registren enlloc -que, atenció, possiblement són una gran majoria de catalans emigrats a Europa-, escalaríem amb escreix fins a la 2a posició: la segona ciutat de Catalunya després de la seva capital, Barcelona. No us sembla que efectivament el vot de la segona ciutat d’un país pot canviar un arc parlamentari?
