L’altre dia el periodista Manel Manchón va rescatar un article d’Oriol Junqueras, publicat el 2008, que parlava d’un estudi elaborat a Holanda sobre els grups genètics d’Europa. Les conclusions, publicades al The New York Times, asseguraven que només hi ha tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic: Alemanya, Itàlia i Espanya. En el cas d’Espanya, l’estudi determinava que els espanyols estan més a prop dels portuguesos que no pas dels catalans. La població de Catalunya, tot i la quantitat d’immigració espanyola que ha absorbit, tindria més proximitat genètica amb la de França, Itàlia o fins i tot Suïssa que no pas amb la de la resta de l’Estat.
Com era de preveure, la notícia ha excitat la caverna espanyola i les Maries catalanes. Tot i que Manchón no enllaçava l’article de Junqueras, l’he buscat per internet i l’he pogut llegir. De seguida he pensat en tots polítics i artistes catalans que han deixat escrit que se sentien més a casa al migdia de França, a Itàlia o a Suïssa que no pas a l’interior de la Península. Balmes ho té publicat. Victor Balaguer ho va convertir en el motor de la seva política. Joan Maragall i Prat de la Riba van celebrar que Catalunya formés part d’un “gran nació transpirinenca”. Salvador Dalí sempre va insistir que Perpinyà era el centre del món. Joan Miró va assegurar en un llibre que per ell Espanya era un país estranger. Josep Maria de Sagarra va comparar la situació dels catalans sota el franquisme amb l’ocupació musulmana. I l’únic volum que Josep Pla va dedicar a l’Espanya castellana el va titular Direcció Lisboa.
A Manchón el conec d’un dia que vam coincidir a la televisió. Acabava de publicar un llibre sobre el catalanisme i va deixar caure amb una mica de sorna que Pompeu Fabra havia fet la gramàtica pensant d’acostar el català al francès -per allunyar-lo així del castellà. Li vaig respondre que Fabra treballava per acostar el català a l’occità, no pas al francès. Em sembla que vaig esmentar Loys Alibert i el fet que Fabra va haver de trencar amb l’occitanisme per donar via lliure a l’aprovació de l’Estatut de 1932. Madrid no volia oficialitzar la llengua catalana mentre tingués lligams amb un Estat estranger. Encara tinc present la cara de descol·locat que va fer Manchón: em va fer pensar que escrivia textos plens de bones intencions al servei de la policia erudita. Començo a estar convençut que no m’equivocava.
El primer que ha de saber un català, quan el tracten de racista, és que va per bon camí. Espanya és l’únic estat europeu que s’ha beneficiat de les polítiques d’Adolf Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura feixista d’arrel castellana i després per continuar la tasca d’esborrar la nació catalana dels mapes, acusant de nazis i de racistes als membres més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació. L’altre dia, un nen d’Iniciativa em preguntava com distingeixo els espanyols dels catalans que viuen a Catalunya. Doncs mira, amb aquest exercici tan senzill: veient com reaccionen quan esmento algun tema relacionat amb els traumes que Hitler va escampar per Europa. Ja als anys 60, un càrrec franquista va acusar de nazi a Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els valencians -busquin informació sobre el catedràtic de ciència política Diego Sevilla Andrés i veuran fins on arriba la ignomínia.
Una altra cosa que tot català ha de saber és que avui ens acusen de racistes, de xenòfobs o d’etnicistes perquè no ens poden acusar de separatistes. Ens diuen nazis pel mateix motiu que fa unes dècades ens deien jueus, fenicis o polacs. Pels molts demòcrates i constitucionalistes espanyols continuem sent l’encarnació de l’enemic interior a exterminar. Mentre hi hagi catalans que no tinguin lligams amb l’Espanya castellana la Unitat de l’Estat no estarà assegurada. Evidentment, la genètica té poca o cap importància: quin tant per cent d’ADN compartim amb una mosca? El 90 per cent? No ho sé. Però algun problema hi ha si les mateixes veus que demanen que s’obrin les fosses de la guerra civil perquè la gent pugui enterrar els seus familiars, o que celebren que l’Estat ofereixi la ciutadania als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics, s’escandalitzen quan algú parla de similituds genètiques o de grups ètnics o culturals. Per què passa això en un Estat que conserva una monarquia hereditària amb la complicitat dels principals partits de l’esquerra i de la dreta.
Em sembla que el malson que tortura els espanyols que en ens tracten de racistes no és pas que els catalans repetim les salvatjades d’Adolf Hitler. El que els fa por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat sotmesos. Quan ens diuen racistes o xenòfobs ens estigmatitzen amb la retòrica i els codis de l’època per advertir als catalans més dòcils que continguin la seva identitat si no volen rebre. No cal ser un geni per veure que negar la diferència també és una manera de marginar-la i de destruir-la. A França, els gitanos oficialment no existeixen perquè les classificacions ètniques estan prohibides. Per descomptat, els gitanos existeixen de tota manera. Però els que són d’origen francès, o bé han estat assimilats o bé s’han hagut d’afegir a grups originaris d’altres països, com ara Catalunya o Alsàcia.
A Sueca, encara avui es donen casos d’una malaltia molt estranya, anomenada miopatía de Miyoshi, que se sap del cert que va ser transmesa per un colonitzador de Jaume I que es deia Ferrer de Vallmoll. La història pesa. Això es reflecteix en la genètica, i es reflecteix en la cultura, en l’economia o la política. Si els fills s’assemblen als pares, per què el passat dels països no s’hauria de notar? Els americans parlen d’aquests temes sense problemes perquè mai no es van doblegar a Hitler. Els espanyols els utilitzen per continuar exprement l’obra unificadora de Franco i dels seus antecessors. Curiosament els tres estats europeus que, segons l’estudi esmentat, no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic -Espanya, Alemanya i Itàlia-, són els tres que van impulsar el totalitarisme a Europa. També són els territoris que van pagar més cara la decadència dels Habsburg iniciada el 1714. Aquests detalls, però, al senyor Manchón no li deuen interessar. A ell li deu interessar la unitat d’Espanya, fins i tot en els aspectes il.lusoris. No cal recórrer a la genètica per veure-ho, n’hi ha prou de consultar el seu currículum.
